Prenc el títol del post d’un comentari fet per correu per una amiga. Fa dies que estic sota els efectes de la síndrome Ventafocs. D’aquí que, per exemple, hagi faltat a la meva cita amb l’actualització corrent del Regibloc.

Com passava a la Cenerentola, tinc la sensació d’assistir a molts actes interessants, però també de sempre acabar marxant en el moment més intens, bàsicament perquè un altre acte m’espera o, sobretot, tinc ganes d’anar cap a casa a estar amb els peques, la Montse, i les caixes pendents d’obrir.

És curiós. Al meu entendre, l’equip de Cultura i la CCC no parem d’impulsar històries apassionants, o donar-hi recolçament, amb l’objectiu de fer de Figueres un escenari estable de cultura i creació, sense límits de mires. Però precisament els impulsors d’aquestes iniciatives sovint ens quedem fora de gaudir-ne els resultats. Com l’àvia que prepara el pastís i després observa des de la cuina com els petits de la casa el devoren.

Divendres de Contraban, amb Sònia Gómez (i la seva mare) va ser una passada, del millor que he vist en els últims mesos, per l’espectacle (a mi també m’agrada més Niki Lauda que Fernando Alonso;-) i per l’ambient creat a posteriori… la temporada del Jardí es justifica tota ella per aquest nou cicle. Els potents actes de la Setmana de la Poesia (vegeu el reportatge a TVC al final del Telenotícies) han estat una bona base per apostar fermament, l’any vinent, per una nova edició. Moltes de les pel·lis del Cicle de Cinema Mediambiental –em diuen que mentre jo sopava a la Truiteria entre amics de tots colors, El somni enamorava el públic amb cançons en directe–. La presentació de l’opuscle de l’Anglada al MJC. L’expo a l’espai Falgarona –amb una esperem que profitosa conversa “caixa o faixa” amb els vips Jordi Rotllán i Cèlia Vela–. I una imprescindible exposició inaugurada dissabte al Museu de l’Empordà, que és definitivament la casa de la creació a Figueres i part de l’estranger. La comissària de la mostra, la Maite Oliva, ha sabut formar, a partir de l’espurna d’una beca Agita, un espai de reflexió sobre La Casa, en un sentit polièdric, tot convidant a creadors de totes mides a exposar la seva visió sobre l’espai privat, que a Figueres i com passa en la majoria de les nostres societats, com sabeu, és del tot dissociat de l’espai públic. La cara pública i la cara privada, l’aparença (els neons de colors) i la realitat (l’informe de Càritas). Curiosament, “Quatre parets i un sostre”, com es titula l’expo, substitueix una altra reflexió sobre el domus, la mudança de Pere Portabella, que ha connectat la càlida Granada amb les nostres terres empordaneses, com ha connectat l’apassionada Oficina de Català persones de banda i banda de l’Albera, per exercir el seu dret al parlar per parlar.

Anar posant ingredients al pastisset de la Cultura, malgrat que molts cops, quan arriba l’hora d’assaborir-los, golafre com sóc, sigui necessari marxar volant, tot perdent la sabateta pel camí.