Decidim dedicar el matí a visitar el Castell de sant Ferran. Fa un parell d’anys que no hi hem estat, i fa poques setmanes ens varem il·lusionar amb la mascarada de les “Nits a sant Ferran” (per cortesia de Tramuntana TV, no es perdin el posat napoleònic de l’alcalde Santi Vila un cop col·locat el barret).

Així que ja sense barrets agafem i ens desplacem a peu des del carrer Nord al Castell, passant per l’Aroma Cafè. Ja en la pujada al Castell hi pengen diverses banderoles que ens avisen: la fortalesa més gran d’Europa. No tenim dades de contrast a aquestes informacions, però el màrqueting té aquestes coses. El fet és que el castell fou contruït des de 1753 a partir del projecte de l’enginyer Juan Martín Zermeño, i és, efectivament, enorme.

Arribem després de la caminadeta i a l’entrada, sense cap cua, ens reben amablement amb tota mena de possibilitats per visitar-lo. A peu i al teu aire. En cotxe. Amb audioguia. Amb guia personal. Amb copeta de vi. Ja coneixem l’opció audioguia (recomanable per a novells), per això optem per la visita estàndard a peu i al nostre aire, que inclou nens gratis, pel mòdic preu de tres euros per adult.

Una meravella. Espartà, minimalista, ferèstec… són adjectius que podrien definir el recorregut. La idea és anar passejant i contemplant aquesta brutal construcció, a voltes inacabada, per imaginar la vida que els soldats hi devien fer. I imaginem que devia ser una vida molt dura (em refereixo als soldats anteriors al 23F, clar), a jutjar per la fredor dels espais, la grandiositat de les sales, les amplíssimes extensions dels carrers i les places, i la vegetació que s’exten harmoniosament pels espais a mig construir.

El pati d’armes, espai central de la visita, té 12.000 metres quadrats. Diria que només Alejandro Sanz l’hauria pogut omplir de fans incondicionals. Les estances que el franquegen estan tancades, i això que algunes semblen restaurades. Són els habitatges del governador militar del castell, els enginyers, etc., i hem de suposar-los “exempts de luxes, funcionals i severs com corresponia a la professió dels seus habitants”, com indica Joan Manuel Alfaro Guixot, autor del didàctic “Dues hores a… El Castell de Sant Ferran de Figueres”, que ha publicat Les Fortaleses Catalanes fa uns mesos amb suport de diverses administracions, i que encara no està disponible a Internet.

El tour es completa (de fet, s’allarga tant com es vulgui) amb la visita als baluards, la tenebrosa capella d’Àlvarez de Castro, les cavallerisses i, per finalitzar, la possibilitat d’entrar a una exposició de petit format pensada per romandre indefinidament a les dependències del castell. Es tracta de “La vida als castells”, de la Fundació “La Caixa”, i hem d’entendre que la instal·lació a Sant Ferran és una gentilesa de l’entitat bancària que s’ha volgut aprofitar per la coincidència polissèmica, perquè lamentablement no té cap connexió temàtica amb la vida al castell de Figueres.

Sant Ferran no és Carcassona, i potser no volem que ho sigui. Però el que està clar és que el potencial d’aquesta magnífica joia del nostre patrimoni és real. Ara bé, presentar projectes a Sant Ferran no pot ser el pou dels disbarats. I no es tracta només de tenir assegurades algunes inversions a curt termini, com era el cas dels cavalls convergents o la iniciativa de la pau. Es tracta de ser capaços de presentar accions viables a curt, mig i, sobretot, llarg termini, que comptin amb el consens de tots els actors i que, sobretot, siguin capaces de transformar aquesta gran oportunitat en una nova fortalesa de la ciutat.

I com passa amb les grans infrastructures en els últims episodis a Catalunya, sembla que una gestió des de la proximitat té més possibilitats d’èxit que des de la llunyania dels despatxos dels ministeris, per molt ben aconsellats que aquests estiguin, com és el cas.

Permeteu-me acabar aquest post amb una recomanació. I és que finalitzar la jornada a Sant Ferran a la terrassa del Bar del Parc Bosc (Barc Posc?;-), malgrat que no hi escalfin potitos, és una opció impecable per un matí d’agost, a Figueres.