Em trobo la senyora Ma. Carme Solà creuant la brillant avinguda Salvador Dalí, i em fa cinc cèntims de la seva experiència com a voluntària de català a la presó de Figueres. La seva parella lingüística és un noi molt trempat que està fent avenços, em diu la Ma. Carme, en part motivat per una noia que l’espera fora, catalanoparlant, i també en part per poder d’aquí a uns mesos accedir amb més garanties al mercat laboral.

La M. Carme, amb en Jesús Llorente, la Pepita Sánchez, i l’Heribert Sagrera són els voluntaris lingüístics d’un projecte pioner a Catalunya que s’està duent a terme al centre penitenciari de Figueres. Fa anys que s’estan realitzant classes de català a les presons catalanes. Igualment, fa molt més temps que el rol dels voluntaris és, en les presons i quan funciona, una eina d’integració pels de dins, i d’enriquiment pels de fora. Però la novetat d’aquesta acció és que la impagable Oficina de Català de Figueres, que dirigeix la Montse Deulofeu en nom del Consorci de Normalització Lingüística, ha portat el Voluntariat per la Llengua a la presó, gràcies a la implicació de l’equip d’observació i tractament del centre, i sobretot a la feina dels voluntaris.

El dret universal a l’accés a la informació i a l’aprenentatge han estat llargament reconeguts al segle XX. I les persones recluses, en les societats que aspiren a la integració de tots els seus membres, no han de tenir limitats aquest dret. A la capital altempordanesa es garanteix l’accés a l’educació (gràcies a l’escola Josep Pla, als cursos d’autoaprenentatge, a la UOC); al desenvolupament personal i cultural (per mitjà entre d’altres de la biblioteca del centre, que té accés al préstec il·limitat de la Fages de Climent, i també rep els Diaris del món de la nostra biblioteca pública); i tanmateix al vincle amb el món que envolta la presó.

El programa del Voluntariat per la Llengua, en aquesta experiència, contribueix a satisfer aquestes tres garanties, alhora que enforteix els lligams de compromís entre la ciutat i la presó, que es torna a ubicar, un cop més, al centre de la consciència social dels figuerencs. Molt sovint això és possible gràcies a la contribució d’uns treballadors compromesos amb els principis de reinserció, i que individualment formen part activa de la nostra societat (epigrames, flors de maig, esports…)

En la presentació d’aquest projecte a la premsa vaig agrair l’esforç als que ho fan possible: la M. Carme, en Zakaria, l’Heribert, l’Aquilino, en Jesús, la Pepita, l’Hicham, en Pedro, i en Pepaj. Però personalment també vaig viure la visita com una bona excusa per retrobar molts dels qui durant alguns mesos varen ser, per a mi, uns excel·lents formadors, mentre complia la meva prestació social substitutòria al centre penitenciari de Figueres.

Va ser una experiència molt enriquidora. Però de tot el que vaig aprendre, em quedo amb la reflexió més potent: dins d’una presó, t’adones que tots els problemes quotidians de la gent són molt relatius. Perquè el compliment d’una pena és un mesura d’extrema duresa, sobretot psicològica. Perquè la majoria dels interns i internes d’una presó ho són per circumstàncies vitals adverses, de les quals no sempre se’n pots defugir. I perquè el treball que allà desenvolupen funcionaris, educadors, mestres, psicòlegs, bibliotecaris, i personal de gestió, va molt més enllà de les seves atribucions i fitxes de treball.

Si una cosa perdrem amb el futur centre del Puig de les Basses serà la proximitat amb els interns del centre penitenciari de Figueres. I sense aquesta proximitat, sense aquest quid pro quo, la ciutat de Figueres serà menys sensible a unes realitats que formen també part de la nostra societat.