Versió digital de l’article publicat a Hora Nova

Des de l’1 d’agost es pot visitar al Museu de l’Empordà l’exposició “Pep Ventura abans del mite: qual la sardana era un ball de moda”. La mostra és també la resposta còmplice del Museu de l’Empordà en aquesta capitalitat de la cultura catalana, que té un dels seus dos eixos de treball en la figura del compositor i músic Pep Ventura (1817-1875), el renovador de la sardana. Valdrà la pena la visita, a tenor dels intensos preparatius per part del personal del museu, i especialment de la comissària, l’Anna Costal, una musicòloga gironina que prepara la seva tesi doctoral sobre el músic figuerenc, i que alterna aquesta vessant acadèmica amb la seva activitat professional com a tenora fins fa poc de la Cobla Baix Empordà i actualment de la Vila d’Olesa. La Costal respira entusiasme i rigor, i ens ha descobert un Pep Ventura desmitificat, despullat de tota la parafernàlia racial que va causar trempera en determinats sectors polítics de l’època passada i present, i que ha acabat causant al·lèrgia i desídia en la majoria de catalans.

Pep Ventura fou un músic versàtil. Primer sastre i després compositor, director d’orquestra i intèrpret de diversos instruments, la seva trajectòria va coincidir amb un període de transformació dels balls de l’època, responent amb ànima inquieta als canvis polítics, socials i culturals que sotragaven l’Europa del vuitcents. Si al final de l’Antic Règim els contrapassos i les sardanes curtes varen desaparèixer de l’Empordà perquè representaven la visió més reaccionària d’Espanya, la dels carlins i monàrquics recolzats per l’església, les sardanes llargues de Pep Ventura es varen convertir, en l’imaginari dels joves empordanesos, en símbol de llibertat, federalisme i progrés. En símbol, salvant les distàncies, de democràcia. Perquè la rigidesa dels conservadors balls de saló donava pas a joves obrers i menestrals que demostraven les seves habilitats físiques –amb la gestualitat dels seus cossos—i mentals –comptant-ne i repartint-ne els compassos—en espais de lliure accés, com carrers i places públiques.

Però la història és perversa. Un cop mort el músic, intel·lectuals i polítics transformaren la sardana empordanesa en dansa nacional, alhora que convertiren la biografia de Pep Ventura en un autèntic relat hagiogràfic. L’invent de la tradició estava en marxa, i els cors de la egocèntrica reivindicació política havien de construir una icona musical de la raça catalana fos com fos, per poder posar al cove una visió de la sardana com a dansa nacional pura, fraternal i moralitzant, que poc tenia a veure amb les idees i creacions del mestre Ventura. Creat ja el mite i convertit el mestre en messies de la pàtria, les aportacions del compositor figuerenc amb fragments d’òpera i sarsueles foren proscrites, malgrat que la fusió dels antics balls populars catalans amb el xotis, la polca o la masurca, ja eren una realitat anomenada sardana, gràcies a Pep Ventura.

Un exemple de la mitificació ens arriba gràcies a l’exposició, de la mà dels escrits de l’insigne Pella i Forgas, que acusava Ventura el 1871 de maltractar el caràcter clàssic, el sabor delicat i català de les sardanes, perquè les influïa amb balls francesos i les òperes italianes. Només dotze anys més tard el mateix Pella i Forgas admirava que Ventura havia tret de les pagesies de l’Empordà els millors motius de les seves més notables i celebrades sardanes. La contaminant influència francesa, italiana o espanyola, que ja romandria per sempre en la dansa catalana gràcies al mestre Ventura, havia desaparegut de la crítica com per art de màgia. Per prendre un exemple contemporani que us serveixi de referència: els mateixos que avui acusen el genial compositor Marc Timón de contaminar la sardana pura li reconeixeran en pocs anys la gran capacitat de captar el sabor de la terra en les seves atrevides composicions.

El Museu de l’Empordà ens ofereix a partir de dissabte pròxim la possibilitat de descobrir amb rigor d’on va sorgir la sardana i la cobla tal com es coneix avui. I també de desvetllar-nos una figura cultural potentíssima que durant anys s’ha esvaït rere una imatge tergiversada, on un suposat analfabet autodidacta salvava de l’oblit un ball arribat a l’Empordà mercès a grecs i fenicis. Els que estimeu la sardana tindreu l’ocasió de sentir composicions del mestre Ventura –un brindis, un xotis, un kyrie, i diverses sardanes llargues derivades d’òperes italianes–, tal com se sentien a l’època i enregistrades per a l’ocasió, treballades directament de les partitures originals que conserva la Biblioteca de l’Orfeó Català, i que malgrat havien estat tipificades pels perversos estudiosos de Pep Ventura com errors de joventuts, ara sabem que es tractava de composicions alternades amb les d’arrel més popular, amb total naturalitat. També podreu saber més i més sobre la història real d’aquest ball fantàstic i la seva implantació en una ciutat, Figueres, que bullia d’activitat cultural i social amb ateneus i teatres de funció simultània. Els que us sentiu indiferents quan el flabiol enfila una nova peça, descobrireu perquè una trama política de telesèrie us ha fet defugir la descoberta d’un concepte musical profundament fusionat amb balls d’arreu del món, sorgit de la transformació de la societat a Europa i Amèrica.