Versió digital de l’article publicat a l’Hora Nova (02/06/2009)

Ja que no tenim suficients tradicions, ens hem d’inventar unes quantes. Arrel d’una molt recomanable lectura del sociòleg nordamericà Dean MacCannell em trobo amb un seguit de reflexions sobre les tradicions pròpies de cada comunitat aplicades a les societats contemporànies. Si bé moltes pràctiques de la creació i el pensament contemporani articulen tot sovint referències burlesques del que és sagrat, la tradició, la moralitat, o la vida tal com marquen els cànons, no és menys cert que sovint, per part dels pensadors o les societats que fan bandera dels valors tradicionals, es tendeix a interpretar el passat per acabar posant en valor una reconstrucció sui generis de les suposades tradicions, i així reinventar-les amb més o menys èxit, tot atorgant-les un historial que és tant de ficció com ho són les manifestacions artístiques contemporànies més radicals, per posar l’exemple més evident.

Enumera el professor MacCannell algunes pràctiques creades per comunitats dels EUA, algunes de les quals són complexes d’exportar més enllà d’aquelles fronteres, que tenen en comú el fet que no són portadores del prestigi dels valors tradicionals, sinó dissenyades específicament perquè semblin portadores de valors tradicionals, que és sens dubte una cosa diferent. En el llistat, l’organització de “festivals nadalencs de Dickens”, “fires del plaer renaixentista”, o “mercats tradicionals”, a partir del fet que en les comunitats on s’impulsen aquests esdeveniments mai no han existit realment, o ho han fet precàriament, i la llei de l’oferta i la demanda els ha acabat per difuminar en altres pràctiques més ajustades a les necessitats dels seus ciutadans. Els que han gaudit d’una visita a Castellar de N’Hug saben de què parlo.

És divertit rememorar o projectar aquestes pràctiques, perquè en la necessària cerca dels atractius culturals i turístics de les nostres ciutats tots els implicats hi posem tanta imaginació com calgui, i en els balls d’idees tot s’hi val: els encants, o mercats de les puces, construïts artificialment a partir del suposat arrelament d’aquests basars medievals. Les commemoracions de dates significades (el 18 de juliol, el 12 d’octubre, les pasqües grans o petites, florides o pansides) aniquilades per l’evolució d’una comunitat descreguda. Els alegres carnavals, a Figueres defallits. Les enyorades processons a les nostrades ermites i castells. Les legítimes castanyades, que els nostres infants i els seus mestres fan sobreviure a l’atac de les carbasses matusseres. I festes nacionals per a tots els gustos: tenim flames i fogueres, diades i temporades, ascensions i immersions, balls i correbous, misses i pubilles, passejos anuals, sardinades, botifarrades, ranxos, arrossades, xocolatades, i fins i tot corrides nacionals. És la tradició, sempre ho hem fet. Tot i que molts hàbits de tota la vida ja només són hàbits amb pinta de zombies.

Però la repetició cíclica i cínicament nostàlgica de les formes tradicionals de les nostres celebracions obliga a anar reformant alguns processos per dotar-los de la modernitat suficient per competir en el mercat del lleure quotidià. Així, a Figueres, com en la resta de ciutats de la resta de països, anem ornamentant les tradicions al gust del client. Si ho va fer Pep Ventura per vendre més bolos, també ho podem fer la resta.

Per això, m’afegeixo a la capacitat creativa dels figuerencs i els proposo crear una comissió ciutadana per reflexionar sobre tot allò que podem millorar de les nostres tradicions, sota la necessitat de continuar vivint-les, i fins i tot d’impulsar-les. Llanço ara tres idees, i espero que la centraleta de l’Hora Nova es col·lapsi amb un allau de propostes. Un, el febril passejar per la Rambla. Com que l’hem fet sempre i ens encanta, però ara el jovent autòcton, aix, és mandrós, proposo adequar l’antiga i tapada riera amb unes cintes transportadores com la dels aeroports. Seran centenars els figuerencs, nous o de més generacions, que reconquistaran la Rambla. Dos, el fil musical del rovell de l’ou, quan arriba el Nadal. Proposo estendre les simpàtiques tonades a la resta de carrers, comercials o no, tot augmentant lleugerament el volum i la durada del musical a la resta de l’any, tot combinant les nostres nadales amb sons diversos del món, des de jotes fins a cúmbies, perquè així ens integrarem els uns als altres. Tres, una vella tradició que és a punt de morir, per culpa dels homes i les dones de Figueres: cal posar en valor els nostres estornells, i per això proposo habilitar arbres, antenes i terrats per aquesta espècie a Europa protegida, celebrar una setmana de l’estornell, i consagrar una fira o un festival a tot allò que ens aporta, convidant als cuiners més imaginatius a elaborar delicioses receptes líquides, gasoses o sòlides per construir el reclam de les masses a base d’ensamblar modernitat en les formes i tradició en el fons.

El disseny d’accions pretesament tradicionals pot ser beneficiós pels nostres egos experimentadors, però si us plau, no barregem silvestrades cabòries amb la reivindicació de la saviesa dels nostres ancestres nacionals, que prou feina van tenir a tapar rieres, pacificar parcialment nuclis urbans, i foragitar ocellots incontinents.