Versió digital de l’article publicat al bisetmanari Hora Nova (13/03/2009)

Pel que fa a la normalització lingüística, com en d’altres coses, sóc partidari de molta pedagogia, incentius de tota mena, i poques sancions. L’economista i politòleg Josep M. Colomer reflexiona en un article del darrer número de la revista “Cultura” sobre el fet que la majoria de la gent és plurilingüe i pluricultural, en el sentit que la majoria de les persones del món usa diverses llengües i participa de diverses cultures, que pertanyen stricu sensu a diferents àmbits territorials, i estan parcialment sobreposades. Centrant-nos en la part lingüística, voldria compartir amb les lectors d’Hora Nova que fa uns anys, i a banda del català i el castellà, els figuerencs controlàvem la llengua francesa a causa de les nostres relacions comercials amb els visitants del nord de l’Albera. Actualment la llengua anglesa ha esdevingut franca de facto, atès la seva presència contundent en els negocis, a Internet, i en la casella de llengua estrangera dels currículums educatius de tots els nivells.

Com en la majoria de societats del nostre entorn, a Figueres som plurilingües. Més enllà de les nacionalitats d’origen de les més de 44.000 ànimes figuerenques, que són moltes i variades, diria que els figuerencs amb passaport espanyol, francès, marroquí, senegalès, bolivià, romanès o colombià, per citar els exemples més nombrosos, combinem amb naturalitat les nostres llengües maternes amb altres llengües franques com el francès, l’anglès, l’italià o l’alemany, a manca de poder ampliar la llista amb l’àrab, el rus o el xinès, que per aparent dificultat no hem pogut començar a xampurrejar encara.

Com a per totes les comunitats, el plurilingüisme ens arriba per pur pragmatisme i per circumstàncies històriques –de vegades doloroses– de no poca complexitat. Si en els 70 algú entrava a la nostra botiga i demanava pagar en francs –i ho deia en francès, lògicament–, s’acceptava i en paus. A altres països europeus, com Suècia, Dinamarca, o els Països baixos, la majoria de la gent empra la seva llengua materna (el suec, el danès, l’holandès) i domina en bona mesura l’anglès, que utilitza per mirar pel·lícules, llegir, o per estudiar o treballar amb persones d’altres zones geogràfiques. Cap problema.

Malgrat el nostre terrible i recent antecedent lingüístic (la imposició del castellà com a llengua única durant la dictadura franquista) a banda del català els figuerencs dominem perfectament el castellà, i en menor mesura alguna altra llengua que ens permet relacionar-nos amb els altres quan cal. L’oferta quotidiana en castellà ve marcada per la nostra història comuna amb les Espanyes, està clar. Com he dit, per la dictadura lingüística del franquisme, evidentment. Però també, i tornant al costat positiu de la balança, per les aportacions de les generacions migrades des d’altres zones d’Espanya al llarg del segle XX, i per l’arribada recent de persones vingudes del centre i del sud del continent americà.

És desig de la majoria de les forces polítiques del Parlament de Catalunya que el català sigui la llengua vehicular a Catalunya. Que tothom pugui comunicar-se en català amb les administracions i el sector privat. Des de llegir un menú d’un restaurant a comprendre les ordenances municipals de civisme. En alguns sectors això progressa adequadament. Tots els tràmits amb l’administració es poden fer en català. A manca de comptar amb dades empíriques, podem afirmar que la majoria de restaurants tenen la seva carta, com a mínim, en català. Però en d’altres espais de convivència la realitat no és tan senzilla. Anar al cine en català és pràcticament impossible –però encara menys amb subtítols sota la versió original, com voldríem alguns–. Fer tràmits amb les companyies telefòniques, difícil. Comprar productes etiquetats en català als nostres comerços, no sempre factible. Aquests i altres exemples, emperò, són de vegades passats per alt quan es tracta de la normalització lingüística municipal. A peu pla, és més senzill mirar de sancionar els petits comerciants magrebins o sudamericans perquè tenen la seva precària publicitat comercial en castellà o pseudocatalà, que a les grans empreses. És realment un problema de primera magnitud que on ha de posar ”rebaixes” posi “rebajas”? O que on ha de posar “locutori” posi “locutorio”? Ens molesta la llengua, o és una altra cosa?

Tots els esforços per normalitzar la nostra situació lingüística són pocs. I tenim excel·lents exemples de la voluntat integradora en centenars dels nostres veïns nouvinguts, que assisteixen amb constància a les classes de la vigorosa Oficina de Català. Molts participen en una aventura il·lusionant, les parelles lingüístiques. En els propers mesos, a més, comptarem amb una diagnosi científica de l’ús del català a la ciutat, l’Ofercat, que hem de preveure estigui en els nivells d’estàndards nacionals. Però difícilment avançarem en aquest desig compartit, el de la plena normalització lingüística, amb actituds que obliden que som una realitat plurilingüe. El 70% dels figuerencs tenim passaport espanyol, i possiblement dominem el català i el castellà. Però un 30% ha arribat en els últims anys del Magreb, del Centre i el Sud d’Amèrica, o dels països de l’Est d’Europa. Estan aprenent. Pedagogia i no multes és el que necessiten aquestes persones, si el que volem és que se sumin a la nostra societat.