Versió digital de l’article publicat al bisetmanari Hora Nova (12/08/2008).

La cultura avui, a Figueres, ofereix productes per a tots els gustos. Tenim disponibles en les properes setmanes, si ho exemplifiquem en el territori cinematogràfic, les produccions multinacionals als Catcinemes, les consolidades apostes independents del Cineclub Diòptria, i el jove cinema amateur de l’Associació Cinematogràfica i Audiovisual Tramuntana. Sense comptar amb les propostes número u del rànking d’usuaris: l’avorrida programació de la televisió, i els programes d’intercanvi de fitxers a internet.

Diria que a Figueres cada activitat té el seu públic. A voltes hi ha trasvassament entre les propostes més folklòriques (populars, vull dir) i les més arriscades (elitistes, hauria de dir), però sovint cada grup de públic se sent còmode amb el seu producte, i d’allà no es mou. Possiblement aquest sigui un dels reptes a assumir plenament, però sense histèries, pels promotors culturals de la ciutat: fer perdre la por a les propostes culturals que són desconegudes. I segurament el repte és igual de feixuc que transformar apocalíptics en integrats, i per tant de fer perdre la por a les noves realitats gastronòmiques, de convivència, o d’estació de tren, si em permeten la provocació. Per assolir aquest repte, ens cal una Figueres més groga.

El Manifest Groc, o “Manifest Antiartística Català” és un manifest realitzat l’any 1928 pel mestre Salvador Dalí, el crític literari Lluís Montanyà i el crític d’art Sebastià Gasch, i és considerat el document literari més destacat de l’avantguardisme català i espanyol dels anys vint i trenta. Adreçat als joves catalans, denunciava l’estat de “putrefacció” (aquest expressiu mot abunda en cartes i converses entre Dalí i García Lorca) de la cultura, i defensava la modernitat. Escrit en un to agressiu i sarcàstic, el seu contingut ataca el noucentisme i la cultura catalana oficial del moment, tot burlant-se de la Fundació Bernat Metge (dedicada a la traducció dels clàssics) o les obres d’Àngel Guimerà (“Terra baixa”, “Mar i cel”). El provocatiu manifest també s’hauria burlat d’altres protagonistes del segle passat si les versions prèvies del document haguéssin passat la censura: un exemple proper és el de la ballarina Àurea de Sarrà, que amb el seu espectacle d’estil singular, entre l’antiguitat pseudoclàssica i la cursileria sentimental, omplia auditoris a tot Catalunya, incloent-hi la ciutat de Figueres, prop d’on ara reposen les seves il·lustres restes.

En una recent visita a Granada (gràcies novament, Ryan Air), vaig visitar una exposició que il·lustra als visitants sobre la revista granadina “Gallo”, els únics dos números de la qual es varen publicar en aquell any 1928, gràcies a una conxorxa entre Federico García Lorca, Dalí, Gasch, i diversos poetes de la Generació del 27 i altres exaltats contemporanis. Al segon número de “Gallo” es va publicar íntegrament el Manifest Groc traduït al castellà, i en aquesta exposició, que a partir del setembre viatjarà a Madrid, es mostra una edició del manifest amb diverses anotacions manuscrites dels seus autors, així com variada documentació relativa a les moltes edicions prèvies a la definitiva. De fet, el 2004, durant la celebració de l’any Dalí, s’havia reivindicat amb molta força el mateix manifest gràcies a una mostra i publicació que es va realitzar a la Fundació Joan Miró amb la complicitat del centre KRTU, el braç armat (i sortosament, ara una mica més poderós) del Departament de Cultura. El fet és que jo no havia vist el document original del Manifest fins fa uns dies, a Granada. I els asseguro que conserva tota la potència, i tota la vigència.

De què es queixaven els autors del Manifest Groc, però? Què volien reivindicar, més enllà de sumar-se al corrent europeu dels manifestos? En primer lloc, el document reivindica la modernitat del moment: exalta el maquinisme (el gramòfon, l’automòbil, l’avió, la maquinària de les fàbriques, l’enginyeria, la ciència, els diaris de “rapidíssima i vastíssima informació”). En segon lloc, escenifica el corrent de l’antiart, o sigui reivindica les noves formes d’expressió, que superaven les ja aleshores clàssiques i consolidades, com la pintura figurativa, a favor de les tècniques que llavors contemplaven el jazz, el cinema, la fotografia o, per encabir-hi tota la resta, la decisió i l’audàcia, el risc i la joventut.

La ciutat de Figueres necessita amb urgència un bany d’aquest color groc. Necessitem una revolució en el nostre sector cultural, que no tingui por als “nous fets, a les paraules, al risc al ridícul”, que defugi la imitació i la repetició dels clàssics i els tòpics, i que permeti als més agosarats contagiar el seu esperit a les nostres actituds més adormides.