“Així era Figueres. Per una banda, es conservaven uns quants locals decrèpits que no havien rebut ni una mà de pintura en les darreres dècades. Per l’altra, havien sorgit com bolets establiments de nova planta que consideraven el passat com un llast. ¿Tan difícil era evolucionar amb dignitat?”. Un dels paràgrafs finals de “Els jugadors de whist”, el magnífic llibre de Vicenç Pagès Jordà, resumeix a la perfecció un missatge que va prenent cos al llarg d’una novel·la on l’escriptor ha treballat intensament en els últims cinc anys. ¿Què passa amb Figueres? Per què no ha sabut evolucionar amb dignitat?

I és que l’obra de Pagès Jordà retrata de manera refrescant les inquietuds de la generació pop, nascuda als seixanta i tocada per episodis d’insatisfacció crònica, tot combinant aquest retrat amb altres personatges, bé vinguts d’altres espais temporals (el més evidents en la vintena, liderats per la tropa de la filla del protagonista de l’obra, la Marta, i especialment per la Halley, una Lolita punyent però esgotadora que farà perdre el cap la majoria dels homes, i força dones, del planeta Empordà); o bé mostrant de Figueres escenaris gens romàntics però reals, com ja havien fet Vayreda, Guasch, Anglada, la Lonely Planet i l’Eduard Pascual. En el cas de Vicenç Pagès els escenaris són rabiosament actuals i esdevenen també protagonistes. Dels aparadors fronters del Museu del Joguet a les cases americanes dels soldats espanyols. Dels itineraris pel castell de Sant Ferran a la desaparició dels cinemes del centre urbà. D’un parc bosc que és tan real com imaginari, a les glorioses nits al Charly.

El llibre depassa la curiositat del món empordanès i ofereix als lectors, locals o no, literatura currada, com quan un figuerenc gaudeix d’una novel·la negra ambientada a Estocolm o a Escània, d’una novel·la existencial a tocar Manhattan, o d’un realisme màgic a una república americana. Dit això, hi ha capítols que són per ells mateixos una lliçó d’història de la ciutat.

De la Figueres higienista que va cobrir la Rambla i va dissenyar l’expansió urbanística a la Figueres sòlida d’Azemar i Giralt, ja hi va un bon tros. ¿Però què ha estat passant a la ciutat des de l’any quaranta? L’exalcalde Armangué, que ha ocupat –en minoria– un lloc de responsabilitat nuclear durant dotze anys, ha escrit recentment que des dels seixanta la societat civil empordanesa ha tingut poca visió de futur, perquè en lloc de preparar-se per als canvis, infraestructurals sobretot, hi ha viscut d’esquenes, amb indiferència o amb oposició. Complementàriament, que la situació fronterera i les finances locals (turisme, turisme, turisme) ha creat una economia refractària a la innovació, on amb moltes petites excepcions els beneficis, a l’estil neocon, s’han invertit en el sector immobiliari per obtenir guanys ràpids i fàcils. La ciutat ha generat riqueses individuals, certament. Però no cal el demolidor anàlisi de Càritas de fa uns mesos, ni les intenses sessions de debat al cicle Àgora, per entendre que la urbs, com espai col·lectiu de convivència, segueix en alguns aspectes igual que fa quatre o cinc dècades. Pedaç per aquí, pedaç per allà, maneta de pintura, i qui dies passa anys empeny. L’administració pública local, que és només comparsa de la resta de la societat en la seva evolució, ha dotat Figueres d’excepcionals decisions unànimes –hospital, biblioteca, ajudes a la rehabilitació de façanes—i controvertides –remodelació de la Rambla, pacificació del rovell de l’ou, construcció d’un gran estadi municipal–, però per posar un petit exemple evident, al llarg dels anys i per garantir el civisme automobilístic s’ha sumat a la modernitat col·locant mil dues-centes pilones, on els exemplars deuen pertànyer a un centenar de models diferents (compleixen escrupolosament la millor oferta de cada concurs públic, és clar) i per tant han acabat contribuint al desgavell ornamental d’una ciutat que ha crescut desordenada, on l’alternança extrema entre el seny i la rauxa acaba afavorint l’aparició de creacions genials, com l’última novel·la de Vicenç Pagès Jordà, però alhora, a efectes urbanístics, arquitectònics i atmosfèrics, un creixement –o un decreixement– inquietant, com s’escenifica impecablement a la Figueres del whist.

Versió digital de l’article publicat a Hora Nova (20/11/2009)