(Versió digital de l’article publicat a l’Empordà el 4 de desembre de 2007).

Un dels aspectes més curiosos que estic vivint, en els dos mesos que porto de regidor de Cultura, és la sèrie de peticions que arriben, setmana sí i setmana també, per acollir algun “museu” a la ciutat, per donar resposta a la voluntat que tenen moltes persones de regalar-nos museus. Però aquestes generoses ofertes mereixen ser observades amb lupa. Primer, pel que fa al museu. I segon, pel que fa al regal.

La figura del “museu” està regulada legalment a Catalunya fa pràcticament divuit anys, gràcies a la Llei de Museus de l’any 1990. El que estableix aquest text legal és el conjunt de requisits que fan possible parlar de “museu” o no. Es tracta d’assumir uns mínims a efectes de personal especialitzat, d’hores d’obertura al públic, del tipus i les condicions dels edificis que contenen les peces, de programes expositius, d’assegurar uns serveis diversos que, en definitiva, garanteixen que el públic que hi entra trobarà el que s’espera que es trobi en un museu. En llenguatge planer sovint parlem de “museus” quan estem parlant de “col·lecció”. Les col·leccions són aquells espais culturals que no reuneixen les condicions tècniques dels museus. Que pels seus continguts poden ser iguals o més interessants que equipaments museístics, però que no tenen les condicions bàsiques que la llei estipula. Per assenyalar comparacions amb altres àmbits: un casal d’estiu no és una escola; un CAP no és un hospital; uns metres quadrats d’herba en el marge d’una carretera no és una zona verda; i un curset no és una carrera universitària.

La figura del “regal” no està, per sort, regulada per llei. Cadascú pot considerar un regal el que vulgui. Un got d’aigua pot ser un regal, pot ser un gest de cortesia, o pot ser un gest innecessari. En la pràctica del “regal de museus”, un regal sol ser, amb bones i legítimes intencions, la búsqueda d’un local i un finançament molt important per a un conjunt de peces que es tenen a casa, i que efectivament poden arribar a ser molt valuoses. Quan aquest finançament ha de venir de l’administració pública, els tècnics i els polítics hem de vetllar perquè l’important esforç econòmic que es demana estigui justificat. Perquè de fet, el regal en aquest cas és una petició de finançament per a un projecte personal que pot tenir interès públic, o no.

A Figueres tenim alguns exemples de museus ja consolidats que estan estretament lligats a la nostra història. Sense oblidar el Museu de l’Empordà, el Museu Dalí o el més recent, el Museu de la Tècnica que patrocina la família Padrosa, descriuré el que millor conec: el Museu del Joguet de Catalunya. Josep Maria Joan Rosa i la seva família han estat de sempre uns col·leccionistes de joguets, en el sentit més ampli. Pel seu propi compte (pagant-s’ho ells, perquè cadascú fa amb els seus diners el que vol), varen compilar una important col·lecció privada de joguets, que varen acabar exposant a un local de la Rambla. Amb el temps, el municipi va reconèixer l’oportunitat que oferia el propietari als figuerencs i als seus visitants, i va donar suport amb un important finançament, tot sumant-se amb altres administracions a la Fundació creada expressament per transformar aquella col·lecció en un imprescindible museu, la valuosa col·lecció i l’edifici del qual queden per sempre lligats a la nostra ciutat.  Però també existeixen, a Figueres i comarca, moltes col·leccions privades de “peçaferits” molt il·lustres susceptibles de rebre el suport econòmic de l’ajuntament, com són el magnífic museu del rellotge i aparells de mesura del temps de Martí Amiel; l’exhaustiva col·lecció de cartells de cinema de Lluís Benejam; l’interessant fons de càmeres de cinema dels Camprubí; la mimada col·lecció d’aparells de ràdio de la família Ferrer; el conjunt de bitllets, cromos, segells i estampes dels hereus de Lluís Vega; l’apassionant mostra de maquinària industrial i del transport de can Cabanyó; els desitjats objectes de música pop i rock de Quim Juanola; o els curiosos clauers i els cotxes de bombers de Climent Pérez, entre d’altres. Tots ells, legítimament, podrien voler veure les seves joies en un edifici i amb uns serveis sufragats per tots els ciutadans. Per no parlar dels figuerencs propietaris de pintures dels nostres pintors i artistes més aclamats, que poden oferir aquestes magnífiques obres a la ciutat, amb transacció econòmica o sense, i que perfectament poden acabar contribuint a dotar de majestuositat els nostres edificis municipals.

Però és també tasca d’aquest regidor, i no sempre és aquesta responsabilitat fàcil ni tampoc agradable, haver de dir “no” a algunes persones que posen la seva il·lusió en “regalar” el seu museu a la ciutat. La gestió de les finances públiques destinades a la cultura ha de ser planificada acuradament, amb el llistat de prioritats sempre en ment per resoldre primer els principals dèficits i, a poder ser, ha de comptar amb la complicitat d’altres agents que vulguin implicar-se en el finançament d’un equipament tan significativament important com és un museu.