Permeteu un alto en el balanç per compartir una petita reflexió sobre els joves i el treball, o més aviat sobre els joves i l’atur, ara que oportunament s’ha fet públic (fixeu-vos que el dia abans de cada ple mensual “apareixen” notícies de sota les pedres municipals) que a Figueres el 47% dels 44.742 qui habiten té menys de 36 anys.

Són, podem considerar,”joves” (malgrat que als dels 70s us aviso que la Unesco fixa en 30 anys la barrera psicològica;-). Desconeixem les dades figuerenques, però sí sabem que a Espanya, l’atur entre els joves de 16 a 24 anys és el doble (42,9%) de la mitjana europea (20,7%). A l’Observatori Català de la Joventut teniu dades de sobres per fer la vostra pròpia valoració.

La culpa d’aquest elevat índex d’atur no la té exactament el mercat, malgrat que ha estat còmplice de la situació, sinó que és l’administració pública qui ha regulat i fet possible, durant molt anys, les polítiques basades en contractes temporals (qui no coneix alguna amiga del Gros Mercat, per exemple, a qui contracten i acomiaden cada cert temps, per contractar-la a continuació i tornar a acomiadar-la, i etc…); en contractes escombreria (sabeu que la majoria de persones que treballen a molts súpers de Figueres coneixen el seu horari una setmana abans de complir-lo? Heu llegit l’informe de Càritas? la majoria de dependents/es dels nostres comerços cobren menys de 800 euros al mes); o menystenint la concil·liació laboral i les polítiques d’igualtat (“ets dona i jove? no interesses, podries quedar-te embarassada”); per no parlar de les trabes a l’accés a la formació (“beques a l’excel·lència” quan la gent no té ni el certificat escolar?); l’accés a l’habitatge (400 pisos buits a Figueres a l’espera que la regidoria proposi mesures d’intermediació), etc.

Amb aquests antecedents, la proposta del senyor Díaz-Ferran (CEOE, representant dels empresaris) podia haver passat desapercebuda, dins de la lògica del mercat (“si hi ha masses pomes, el preu de la poma baixa; si hi ha massa aturats, el preu dels treballadors baixa, no?”), que en la teoria tot ho arregla però en la pràctica acaba creant rics més rics i més pobres i més pobres, especialment entre els i les joves. No som pomes ni som esclaus, som persones!

Per sort, la rèplica ha estat contundent per part del govern socialista, els sindicats, i qualsevol persona amb dos dits de front, malgrat que per a alguns dels nostres polítics de dretes el millor que pot passar és que sigui el mercat qui reguli aquestes qüestions, per “no violentar les relacions amb el món de l’empresa”.

A tenor dels seus discursos, i malgrat que fora de la política els únics negocis que ha fet han estat del Monopoly, Santi Vila és un d’aquests neoliberals sense complexos (ell en diu “contrari a la intervenció de l’Estat en els assumptes privats”). Sovint sembla que només vol els joves figuerencs per fotografiar-s’hi, i sobretot que no embrutin massa, ni pixin fora del test. D’aquí que considero una bona notícia que en el Ple d’ahir mencionés la Mireia Mata com a futura responsable de l’àrea de Joventut. S’auguren tensions dins del govern, evidentment, però estic convençut que la republicana serà capaç de contribuir a posar en pràctica polítiques que permetin els nostres joves accedir a habitatges econòmics, formació rellevant, i protecció de l’administració contra les males pràctiques d’alguns empresaris que tenen en concepte de justícia certament esbiaixat.

Al meu entendre, tal com es reflecteix al flamant Pla Nacional de Joventut de Catalunya (2010-2020) la recepta passa per treballar amb els joves, no per als joves. I junts, garantir els quatre ingredients bàsics: educació+ocupació+participació+emancipació.