Deixem un moment els pactes al calaix, perquè dijous a la nit vaig assistir a la sessió que programava en versió original subtitulada el Cineclub Diòptria. La pel·li en concret era “L’ivresse du pouvoir” del director francès Claude Chabrol, amb la interpretació de la coneguda Isabelle Huppert, entre d’altres impecables actors. Una pel·lícula estrenada el 2006 i que, com passa habitualment en bona part del cinema no estrictament comercial, havia passat desapercebuda als multisales de Figueres i de Roses.

Sovint és desesperant. Mireu la cartellera d’aquesta setmana als CatCinemes: Cabeza de muerte, Disturbia, Guardianes del día, Os declaro marido y marido… Trobeu alguna cosa en comú en totes aquestes pel·lícules? Efectivament, totes les pel·lis tenen el mateix patró: grans produccions nordamericanes (o directament cintes mediocres made in USA), alguna espanyola, cine infantil, i poqueta cosa més.

Aquests dies es pot veure a les sales d’algunes ciutats el film “Caótica Ana”, del consagrat director Julio Médem (La ardilla roja, Los amantes del círculo polar, Lucía y el sexo). O “En la ciudad de Sylvia”, de José Luis Guerin (En construcción). O “Septiembres”, de Carles Bosch (Balseros), per citar exemples de cinema produït a Espanya, i en els dos últims casos molt probablement amb diners catalans. Per no citar la pila de pel·lícules europees, asiàtiques, americanes, o senzillament independents que s’estrenen setmanalment. A Figueres haurem d’esperar que els diòptrics facin la seva feina i ens serveixin, en safata de dijous a la nit, aquestes pel·lícules.

No es tracta, almenys en el meu cas, que he anat a veure la última de Bourne, La carta esférica, Rataouille i el Dinosaure de Doraimon (les dues últimes només d’acompanyant, ho confesso), de defensar cap mena de cinema vers un altre. Però el pitjor és ser conscient que en el nostre multisales no moren precisament d’èxit de convocatòria amb les pel·lícules que programen. I al contrari, són esporàdics els dies que el Diòptria ha congregat menys de seixanta o setanta persones, i el rècord, a l’hemeroteca a la mà, puja per damunt del centenar llarg d’espectadors.

L’explicació de la programació figuerenca, a poc que s’investigui, ve a concloure que la majoria de cinemes de petites ciutats són franquícies, formen part de xarxes que programen de manera global el que veuran els espectadors. I també el que no veuran, clar.

El Cineclub Diòptria, serveis cinematogràfics i afins, és una associació sense ànim de lucre creada el 2004 per un grup d’empordanesos amb afició pel bon cinema. L’objectiu és fomentar, difondre i promoure l’afició i interès pel cinema, en totes les seves diferents manifestacions, i aplegar tots els interessats a veure, fer o discutir de cinema. A banda de les sessions setmanals del dijous, els diòptrics organitzen taules rodones, cinefòrums, mostres (de Curmetratges Alt Empordà), etc. Actualment set persones formen part de la seva junta, presidida per Carles Font, però són moltes més les que participen de manera indirecta d’aquest èxit de l’associacionisme cultural figuerenc donant cobertura a les seves accions, o simplement assistint de tant en tant a les sessions cinematogràfiques dels dijous a la nit, en la sala que cedeix, precisament, el Catcinemes. Un servei addicional és un magnífic i gratuït servei d’avisos per correu electrònic, que permet als qui s’apunten rebre puntualment informació completa sobre les properes projeccions.

Com pot l’Ajuntament donar suport eficaç a aquesta iniciativa? Em temo que mentre Figueres no pugui oferir un espai on s’hi puguin fer còmodes projeccions audiovisuals, caldrà cenyir la implicació a les ajudes econòmiques per fer que, almenys, els diòptrics no perdin diners (els seus esforços personals difícilment els podria assumir cap administració) i puguin programar amb la tranquil·litat del mig termini el cinema que també volem poder veure a la ciutat molts cinèfils figuerencs. Això, i la complicitat per poder donar cobertura als actes, festivals, mostres, i xerrades, que els diòptrics vulguin regalar a la ciutat.