En pocs dies he pogut viure moments molt emocionants. D’aquells que són difícils d’oblidar, malgrat que com a regidor tinc l’oportunitat pràcticament diària d’assistir a tota mena d’activitats culturals.

Dimecres no vaig poder assistir a la nova presentació de “Els jugadors de whist” a l’Sport, però les responsables de l’Oficina de Català, i en Pere Casellas, qui varen escortar en Vicenç Pagès Jordà en el seu parlament, no poden evitar transmetre’m aquesta emoció dels bons moments compartits, gràcies a l’entusiasme del públic que va assistir a la xerrada.

Dijous, al mateix Sport, una colla d’amigues i amics, lectors i admiradors de l’obra de la Maria Àngels Anglada, varem poder respirar un ambient especialment emotiu, gràcies a les paraules sinceres de l’Anna Maria Velaz, en Sam Abrams, i la Gemma Garcia, d’Edicions Vitel·la, que presentaven la “Poesia completa” de la nostra escriptora més emblemàtica. Segurament la interpretació final de dues peces, a càrrec d’en Joanjo Bosk i en Lluís Figueras, va ajudar a fer pujar el termòmetre de les emocions. El silenci abismal de la sala es podia mastegar a cada pausa musical, a cada coma en el discurs dels conferenciants. La Maria Àngels Anglada ens estava acompanyant en l’acte, aquell era el sentiment que produïa un nus a la gola.

Diumenge, la Corona del Ballet Rus portava “El Trencanous” a Figueres, i comptava amb uns protagonistes d’excepció. Una seixantena de nenes (i un nen) de les escoles de dansa clàssica de la ciutat, les dirigides per l’Àngels Ballart, la Carme Burgas-Trèmols, i la Marta Coll, elevaven les emocions del ballet fins aconseguir que les mans dels pares, armades de videocàmeres, tremolessin.

Si la cultura emociona tenim futur com a individus i com a societat. Que la grisa burocràcia i els lleganyosos dies-passa-anys-empeny no triomfin per sobre de les idees, les emocions, i els sentiments.