(Versió digital de l’article publicat a l’Hora Nova el 29 de gener de 2008. Atenció al nou disseny del bisetmanari!)

En la passada edició del Giroscopi Cultural, mostra de l’oferta cultural de les comarques de Girona, l’exconseller Ferran Mascarell va pronunciar un apassionat discurs d’inauguració. Entre d’altres reflexions que hem d’esperar veure aviat publicades, Mascarell plantejava el binomi que titula aquest text, “Cultura fonamental, Cultura ornamental”, per mostrar les dues cares de la moneda de les polítiques culturals que en relació al marc regulador, i sobretot a les finances, es poden confeccionar des de les administracions competents en els corresponents pressupostos.

Comencem per la Cultura ornamental, que tots coneixem sobradament. La que econòmicament no està dotada a l’alçada de la retòrica que sovint mantenen els discursos polítics, dins i fora de les campanyes electorals. L’abominable repartidora de petites quantitats entre el nombre més elevat possible d’iniciatives, i poca cosa més. L’amoïna cultural, que només persegueix silenciar futures cartes al director, o lligar afectes, de vegades impossibles, per crear cort entre els polítics i els agents culturals que es limiten a parar la mà per funcionar. Pel que fa la regulació, sabem cada quants habitants toca un hospital o un CAP. O cada quants ens toca una escola, o un estanc, o una piscina, o un autobús, o un metre de zona verda. Planifiquem quants pisos necessitem per als que som i els que vindran. En finances, sabem amb exactitud quants quilos de quitrà necessitem per fer una autopista, a sis mil euros el metre quadrat de pista construïda, els mateixos sis mil euros que costa soterrar un metre de MAT, o dos focus per als flashos dels radars nocturns de velocitat. Però el cert és que ni la voluntat reguladora ni la previsió financera han arribat de manera decent al sector cultural, que en la seva vessant de màxima proximitat al ciutadà segueix atribuïda de manera pràcticament exclusiva als municipis. I a risc de caure en l’obvietat però amb ànim de deixar-ho ben clar, el pressupost de Cultura d’un ajuntament és un exercici de voluntarisme. I aquesta praxis, exercir la voluntat dels polítics en cada nou exercici pressupostari, converteix la Cultura de manera immediata en prescindible. O com a mínim, en ornamental.

Entenc que la Cultura fonamental, en contraposició amb l’anterior, presenta la visió integral d’una societat que té en les polítiques culturals una font més de promoció de les diverses disciplines urbanes. La social, l’educativa, l’econòmica, etc. Per entendre’ns: el Festival Acústica, que anualment costa menys de dos euros a cada figuerenc, permet promocionar la ciutat cada setembre, convertint-la en el centre musical de Catalunya, alhora que omple al 100% els establiments hotelers i gastronòmics de la ciutat i reforça les vendes del comerç local; i al mateix temps actua de poderós fertilitzant per generar contactes, complicitats, negocis, entre els creatius locals i els visitants. Finalment, satisfà l’objectiu que probablement persegueixen de manera prioritària els seus organitzadors: situar en la capital empordanesa una sèrie d’actors musicals de primera línia perquè el públic pugui descobrir-los, assaborir-los, compartir-los; perquè tots nosaltres, i els que venen, puguem enriquir les nostres ments amb aquestes interpretacions musicals, més enllà de provocar la sortida dels confinats en la comoditat mortuòria del sofà domèstic.

Superant l’exemplificació concreta de l’Acústica, val la pena una reflexió ciutadana sobre el rol que ha de jugar la política cultural en la nostra ciutat. Amb l’aspiració de convertir-la en una eina transversal protagonista de la convivència social de la comunitat, i també del creixement intel·lectual individual, hem de mirar al futur dissenyant un escenari real i quantificable, però ambiciós i amb dimensió conceptual, per anar superant, pas a pas, totes les fases que hi van encaminades. I en paral·lel, amb la mirada en la resta del país i per tractar a fons en futures reflexions, hauríem també de ser capaços de visualitzar la Cultura municipal com una obligació compartida amb la resta d’administracions sufragades amb els nostres impostos, per donar resposta clara a preguntes que poden irritar moltes insignes orelles: quines facilitats té el Teatre El Jardí per programar una obra estrenada al Teatre Nacional de Catalunya, amb seu exclusiva a Barcelona, quan aquest ha estat pagat també pels figuerencs, primer en la construcció, i ara a més en la despesa de cada dia?

A l’Ajuntament de Figueres el pressupost global de Cultura per a l’any 2008 ascendeix a 2,5 milions d’euros, un 40% més que en l’exercici anterior. Representa el 4% del pressupost total de la ciutat. Sense entrar al detall dels números, si aquesta ambició del tripartit figuerenc es consolida en els propers anys, la xifra d’aquest creixement anual permet pensar en un camí correcte cap a una política cultural figuerenca que abordi, des de la proximitat, els nostres reptes majors: el de la cohesió social, i el del creixement intel·lectual. Podrem llavors començar a referir-nos a una Cultura fonamental per parlar de la que avui, sincerament, és encara una Cultura ornamental.