La travessia del desert s’acaba. Això és el que pensen uns quants pares i mares amb les energies exhaurides després de pràcticament tres mesos de convivència amb els petits de la casa. La rentrée a certa normalitat, pensem alguns altres, en la qual els nostres infants tornen a l’escola o, com em passa amb el petit Albert, comencen a la llar d’infants. En aquest últim cas, els requisits de la nova etapa no són menors: una muda completa, la bata reglamentària, bolquers, un tub de crema, tovalloletes, una pinta (?), pitets, un paquet de bosses de plàstic, aigua embotellada, un got de plàstic, etc., tot ben marcat amb el nom. I enmig d’aquesta batalla final casolana em recorden que a les vuit del vespre, a la seu de l’Ajuntament, l’escriptora i diputada Maria Mercè Roca és la convidada a l’acte institucional de la ciutat, amb la xerrada “1714-2014, la travessia del desert”. Som-hi!

En l’acte hi havia una cinquantena de persones que, intueixo, han pogut delegar els banys, els sopars, i els preparatius pel final de la travessia estival dels seus fills. Hi havia molts il·lustres, certament. Alcalde i ex-alcalde. Regidors i ex-regidors. Amics de l’òrbita d’ERC, partit al qual pertany la conferenciant, i també d’altres sintonies polítiques.

La xerrada ha contingut un esplèndid llistat dels greuges històrics i contemporanis que “ells” ens han fet a “nosaltres”. Per simplificar, i permeteu el to respectuosament sarcàstic, perquè ja sabeu que les descontextualitzacions les carrega el diable: nosaltres tenim un gen, dit de la llibertat. Ells tenen un altre gen, dit de la imposició i la manipulació. Ells varen arrasar les amèriques, ens odien perquè parlem la nostra llengua, i ens boicotegen les infraestructures ferroviàries. Nosaltres, després de 300 anys de travessia pel desert, tips de greuges i amb la consciència clara de poble, som a punt d’arribar a l’oasi, que no miratge, perquè el 2014 es convocarà un referèndum d’autodeterminació.

Per sort la ponència també ha tingut tot de referències literàries, algunes de molt emocionants, de les que destaco la de Milan Kundera: “Europa és la màxima diversitat en el mínim espai”.

A l’acabar el parlament, l’alcalde ha pronunciat unes paraules i el públic ha fet karaoke amb l’himne nacional. Vaja, la majoria de nosaltres, perquè deixo dit que he optat, prudentment, per abstenir-me sense esperar al fatídic segon bon cop de falç.

L’escriptora portbouenca ha fet un relat molt polític, reivindicatiu, que devia encantar als convençuts, irritar als irritables, i avorrir la majoria. Reconec que ens havia avisat: parlaria amb la veu del cor, i amb els intangibles, clar, cadascú que faci el que vulgui. Personalment em sento molt a prop de Rubianes amb el tema dels patriotismes, d’un i altre color. Hi ha anys que penjo la senyera al balcó, de vegades canto Els Segadors als meus petits quan els poso a dormir, i sóc partidari que es puguin fer referèndums d’autodeterminació, d’independència, o del que sigui, si cal cada setmana. Ara bé, d’aquí a fer llistes de bons i dolents, d’ells i nosaltres, dels opressors i els oprimits, hi ha una llarga distància.

I parlar de genètica associada als sentiments, sincerament, em sembla un despropòsit.