Després de dos anys i mig essent regidor de Cultura de Figueres, i arrel del trencament del pacte de govern, ha arribat el post de fer balanç de la feina feta, enllaçant amb una nota prèvia de balanç, de mitjans de 2008.

Haig de remetre’m a l’estiu de 2007, quan l’agrupació local del PSC analitzava els pros i contres d’entrar al govern en minoria de CIU. En Pere Casellas, llavors portaveu socialista i persona que havia agafat les regnes del partit un cop l’alcalde Joan Armangué va renunciar, em va demanar una missió ben clara, amb aquestes clares paraules: havia de revolucionar la cultura figuerenca.

Aquesta paraula, “revolució”, havia estat ja suggerida en campanya electoral aplicada a moltes de les necessitats que tenia i té la ciutat, i fins-i-tot recordo que el bon amic Ametlla en va discrepar en el debat cultural electoral a La Catequística, perquè jo “amenaçava” (electoralment) amb revolucionar les Fires i Festes, i ell creia que ja estaven bé com estan. Segueixo pensant que cal una sacsejada forta a molts dels hàbits tradicionals dels figuerencs, incloent-hi principalment en la cultura, i evidentment en la inquietant i històrica foto fixa de la nostra festa major, on les propostes de 1960 segueixen acaparant el protagonisme, pura Figueres del whist.

Us deia que l’encàrrec era revolucionar la cultura figuerenca, tot formalitzant una aposta radical per la diferenciació de les propostes culturals, fent-les compatibles amb les iniciatives que ja funcionaven, partint del fet que la Cultura a Figueres és un eix estratègic. Amb un ric patrimoni, quatre museus, som una ciutat envejada per la seva capacitat d’atracció per a molts visitants que volen gaudir de la nostra situació geoestratègica, al costat del mar i la muntanya, de la frontera i de Barcelona, a tocar de diverses reserves naturals, amb una oferta cultural que ha de ser potent, de primera divisió.

Ja sabeu que la cultura a Figueres, amb el comerç, és un element intens de promoció turística. Però la cultura a Figueres ha de ser al meu entendre, principalment, un revulsiu per generar un millor nivell de vida per als figuerencs d’avui i també del futur. D’aquí que tots els esforços hagin volgut combinar capacitat d’atracció forastera, però especialment capacitat de seducció entre els figuerencs. En això he discrepat amb molts i diversos analistes, que entenen que la cultura a Figueres ha de seguir el model Museu Dalí: potser poc gaudit pels figuerencs, però amb forta capacitat d’atracció. No hi estic d’acord. La política cultural municipal (insisteixo: la municipal; la que sorgeix de les necessàries iniciatives privades és una altra cosa) ha d’anar dirigida, en primer lloc, als figuerencs, que han de poder créixer com a persones i com a col·lectiu gràcies a les propostes culturals. En segon lloc, ara sí i si cal graduar-ho, ha de dirigir-se a la promoció econòmica, que evidentment no es pot basar exclusivament en les lamentables fires de saldos i els inflables.

Més enllà del potencial tradicional de la marca “Figueres Cultura”, que té els seus pilars en el Museu Dalí, en la relació de diverses personalitats amb la ciutat (Ventura, Monturiol, Pla, etc.), en la situació geogràfica de la ciutat (el que més valoren els figuerencs, n’estic convençut), i en un historial ric en sacsejades políticosocials, és evident que actualment només garantint la creació d’escenaris culturals de primera divisió aconseguirem una ciutat de primera divisió. Perquè els nostres joves, les famílies i la gent gran, han de voler viure a Figueres, han de triar viure a Figueres, han de poder visualitzar un futur compatible amb les seves aspiracions vitals i professionals. I la cultura és imprescindible per assolir la condició de ciutat seductora, creativa, enrotllada, o com li vulgueu dir per aparèixer als diaris.

Després d’uns mesos de diagnosi (espais i comunicació per als motors de la cultura, els grans dèficits) en un primer any i mig molt intens, en el qual varem plantar moltes llavors, el 2009 va representar per a la ciutat (i especialment pels seus ciutadans) una magnífica oportunitat de rejovenir els nostres cors i les nostres ments, oportunitat de la que us parlo en el proper post.