Com en els anys anteriors, 2007 i 2008, acabem de fer públiques les xifres relatives a l’any 2009 de la Biblioteca Fages de Climent. La valoració política, ja us l’avanço, és molt satisfactòria. La biblioteca es consolida com la líder de la demarcació de Girona, però per sobre d’aquesta fita, és de lluny l’equipament cultural més important de la ciutat i de la comarca.

L’any 2009, tot coincidint amb la CCC, l’equip de professionals de la Fages de Climent ha aconseguit una fita inimaginable: superar les pròpies xifres d’usuaris i préstecs, que segueixen liderant el sistema de biblioteques de la demarcació; inaugurar la nova web; mantenir el ritme de sessions de l’hora del conte i dels clubs de lectura; i continuar amb les línies de recerca a partir de la digitalització dels fons antics.

Durant l’any passat la Biblioteca va estar oberta 296 dies, hi van passar 201.692 persones (12.055 més que l’any passat), o sigui una mitjana de 680 al dia. El fons documental de la Biblioteca ha augmentat el 2009 en 43.397 llibres i 14.430 audiovisuals. El servei de préstec, considerat l’estrella pels seus usuaris, ha realitzat 192.412 préstecs de documents (la xifra més elevada de les comarques de Girona), a una mitjana de 650 al dia. La xifra suposa un increment del 13% respecte l’any anterior: en dos anys l’increment del servei de préstec ha estat del 36%. Sí: el 36% en dos anys.

Aquest espectacular augment en la xifra de préstecs es deu a una innovadora mesura adoptada l’abril del 2008: “el préstec sense límits”, o sigui l’eliminació dels tradicionals límits en la quantitat de documents que una persona es podia endur. Des de llavors és el mateix usuari qui decideix quants documents necessita. A hores d’ara la de Figueres és la única biblioteca pública catalana que ha aplicat una mesura similar, i el 2010 ens tornarem a avançar perquè incorporarem servei de préstec d’ordinadors portàtils i de lectors d’e-books.

Us comento els curiosos rànquings dels préstecs, que per tipologia documental estan en una línia continuista respecte l’exercici anterior i en sintonia amb les proporcions de les biblioteques públiques catalanes: un 52% dels documents prestats han estat llibres, un 35% DVDs i un 9% CDs. El 83% dels usuaris del servei de préstec són adults, el 17% infantils, malgrat que aquests percentatges poden allunyar-se de la realitat, precisament per la generosa normativa d’un carnet = tots els documents que vulguis. Però al que anava: les cinc novel·les més deixades han estat els volums de la trilogia “Millennium”, d’Stieg Larsson, dels quals la biblioteca té sis exemplars, tots en llista d’espera. Seguidament, “La muerte de Amalia Sacerdote”, d’Andrea Camilleri; “De qué hablan las mujeres en el baño”, de Jo Barret; “La dama negra”, de Stephen L. Carter; i “El xinès”, de Henning Mankell. La novel·la romàntica i la policial són els dos gèneres literaris preferits del públic figuerenc.

I si el servei de préstec és l’estrella, les nombroses activitats no queden al marge: els usuaris de la Biblioteca Fages de Climent han realitzat 30.060 sessions d’Internet (102 al dia, un 32% d’augment respecte l’any anterior), completades amb el servei gratuït de wi-fi que permet els usuaris connectar-se lliurament des dels seus dispositius.

Per als estudiosos, s’ha dut a terme la catalogació completa del llegat del poeta Jaume Maurici: 1.600 obres, amb predomini de literatura catalana del segle XX. S’han realitzat 6 noves guies bibliogràfiques: Narcís Monturiol, Maria Àngels Anglada, Carme Guasch, Novetats de sant Jordi, Música de l’Alt Empordà, i Enllaços locals a Internet recomanats.

I consolidant l’aposta iniciada el 2008 s’han dut a terme 35 exitoses sessions semanals de l’Hora del Conte (a la imateg, amb la Bel Vellvehí) i 29 sessions de Club de Lectura. Els dos clubs de lectura per a adults que manté la biblioteca estan formats per grups d’entre 20 i 24 persones, i es dediquen a autors locals. El club de lectura juvenil reuneix un grup de 17 nois i noies d’entre 12 i 16 anys, que aquest any ha estrenat bloc: http://mecanoscritjove.blogspot.com.

A més d’aquestes activitats, organitzades per la pròpia biblioteca, la sala d’actes ha acollit nombroses presentacions de llibres, xerrades, cursos, trobades de grups i entitats, visites de centres escolars de primària i secundària, etc., consolidant-se així com un espai obert a la seva comunitat.

Acabo aquest memorable post amb el record cap a la creació d’una magnífica, l’avatar de la Fages de Climent a Internet. I és que, com sabeu, el juliol de 2009 es va inaugurar la web de la Biblioteca (www.bibliotecadefigueres.cat) i en sis mesos la web ha estat visitada en 7.710 ocasions per part de 4.550 usuaris diferents. A desembre de 2009 l’hemeroteca local digital donava accés a 77.742 pàgines de 106 capçaleres, i al fons personal de Maria Àngels Anglada, completament digitalitzat. S’han creat dues col·leccions digitals ja disponibles a Internet: la de “Premsa dels segles XIX i XX” i el fons fotogràfic “Rubaudonadeu”. La pàgina web, com podeu sospitar, ha suposat un mitjà excepcional per a la difusió del fons local i la porta d’accés a nous temes d’investigació local.

A Figueres la biblioteca pública arrasa. El món de les idees i de la cultura a l’abast de tothom en un equipament públic d’alt impacte, o a un sol clic.

En pocs dies he pogut viure moments molt emocionants. D’aquells que són difícils d’oblidar, malgrat que com a regidor tinc l’oportunitat pràcticament diària d’assistir a tota mena d’activitats culturals.

Dimecres no vaig poder assistir a la nova presentació de “Els jugadors de whist” a l’Sport, però les responsables de l’Oficina de Català, i en Pere Casellas, qui varen escortar en Vicenç Pagès Jordà en el seu parlament, no poden evitar transmetre’m aquesta emoció dels bons moments compartits, gràcies a l’entusiasme del públic que va assistir a la xerrada.

Dijous, al mateix Sport, una colla d’amigues i amics, lectors i admiradors de l’obra de la Maria Àngels Anglada, varem poder respirar un ambient especialment emotiu, gràcies a les paraules sinceres de l’Anna Maria Velaz, en Sam Abrams, i la Gemma Garcia, d’Edicions Vitel·la, que presentaven la “Poesia completa” de la nostra escriptora més emblemàtica. Segurament la interpretació final de dues peces, a càrrec d’en Joanjo Bosk i en Lluís Figueras, va ajudar a fer pujar el termòmetre de les emocions. El silenci abismal de la sala es podia mastegar a cada pausa musical, a cada coma en el discurs dels conferenciants. La Maria Àngels Anglada ens estava acompanyant en l’acte, aquell era el sentiment que produïa un nus a la gola.

Diumenge, la Corona del Ballet Rus portava “El Trencanous” a Figueres, i comptava amb uns protagonistes d’excepció. Una seixantena de nenes (i un nen) de les escoles de dansa clàssica de la ciutat, les dirigides per l’Àngels Ballart, la Carme Burgas-Trèmols, i la Marta Coll, elevaven les emocions del ballet fins aconseguir que les mans dels pares, armades de videocàmeres, tremolessin.

Si la cultura emociona tenim futur com a individus i com a societat. Que la grisa burocràcia i els lleganyosos dies-passa-anys-empeny no triomfin per sobre de les idees, les emocions, i els sentiments.

Com varem realitzar en els últims dos anys, 2007 i 2008, hem fet balanç de la temporada passada al Teatre Municipal el Jardí, publicant les xifres d’assistència.

Recordeu que per a l’any 2009 sortíem amb una previsió inicial de 25.000 espectadors, que vaig reduir a 20.000 el mes de juny passat, atenent que l’assistència al TMJ no estava resultant tan satisfactòria en el primer semestre de l’any com havia previst al gener. La xifra final ha estat de 21.562 espectadors, que compleix amb les darreres previsions, i situa la mitjana de públic dels últims 10 anys en 18.297 entrades l’any. De fet, és evident la tendència a l’alça en l’assistència al teatre des de que en sóc el responsable polític, malgrat el poc temps de marge per donar solidesa a l’estadística (l’espectacle anual més vist, a continuació de la xifra global):

• 2000; 17348; Rubianes solamente (1037)
• 2001; 22852; La Traviata, Amics de l’Òpera de Sabadell (1001)
• 2002; 15782; 5 hombres.com ¿Fingen ellos los orgasmos? (1053)
• 2003; 15935; El cafè de la Marina, Teatre Nacional de Catalunya (1057)
• 2004; 14601; Dalirium, Rovira i Feliu Companyia (1037)
• 2005; 14394; El mètode Gronholm, dir. Jordi Galceran (1002)
• 2006; 17903; Matar al presidente, Paco Moran i Joan Pera (1050)
• 2007; 15897; Pels pèls, dir. Abel Folk (1044)
• 2008; 26698; Òscar, una maleta, dues maletes (1057)
• 2009; 21562; Joan Manuel Serrat (1050)

I aquest és el rànquing dels espectacles del 2009:

• Primer Nadal pastors, Pastorets de Figueres (diverses presentacions); 1442
• Joan Manuel Serrat; 1050
• Sergio Dalma; 1049
• La senyora de Sade, La Funcional (diverses representacions); 1002
• Bruixes; Mediterrània Dansa (diverses representacions); 1001
• El joc dels idiotes, amb Joan PeraFocus; 906
• El enfermo imaginario, amb Paco Morán; 799
• La diferència, Albert Pla; 684
• La Revoltosa, Club 60 Caixa Terrassa; 673
• Concert presentació CD de sardanes OCE; 658
• Los Gavilanes, Club 60 Caixa Terrassa; 650
• Aloma, Dagoll Dagom; 635
• El submarí d’en Monturiol, Escola Temps de Música; 620
• Sardanes per al món, La Simfònica de cobla i corda de Catalunya; 576
• Dyango en concert; 572
• Concert homenatge Josep Falgarona OCE; 540
• La Via Làctia, El Cau de l’Unicorn; 524
• Els nois d’història, Focus; 507
• Germana Pau i la infanticida, Teatre Romea; 486
• La recomenada de monsieur Philip, La Fraternitat; 447
• Hamlet, La Perla 29; 433
• La Dogaresa, Club 60 Caixa Terrassa ; 430
• Raimon; 426
• Don Giovanni, Amics de l’Òpera de Sabadell; 390
• Il Trovatore, Amics de l’Òpera de Sabadell; 383
• Ruddigore o la nissaga maleïda, Egos Teatre; 371ç
• En el temple del vent, Juanjo Bosk; 295
• Me han dicho que…, Le Croupier; 242
• El florido pensil, Grup de teatre 125 volts; 238
• Mozartnu, Iago Pericot; 224
• La nit més freda, TNC; 195
• El rei Lear, LaPerla29; 185
• Tangram, Toc de Retruc; 185
• Tapirulan “El viatge”, Mon Art; 175
• Los Moussakis; 159
• Pedra a pedra, El Teatre de l’Home Dibuixat; 159
• Mestres de l’orfeó, Cor de Cambra del Palu de la Música Catalana; 156
• Oita!!! Tabacontes; 137
• Inventari, Marcel Gros; 136
• Tot esperant G!, Capa i Espasa; 132
• Oníricus, Ateneu Popular de 9 Barris ; 128
• Menta in Iurmain, Col·lectiu Las Santas; 124
• Jugant amb Molière, Teatre Popular de Catalunya; 121
• Memòries, Músiques de pau, guerra i exili, Orquestra de Girona; 113
• Momentari, Nats Nus; 108
• El circo de la sombra, Circo de la sombra; 102
• Els espectacles “De miracles i meravelles, Ernesto Collado”; “Pinxo, el pica-soques enamorat, La Closca”; “Els llavis closos, La Gespa Teatre”; “Mi madre y yo, Sònia Gómez”; “Antílops, TNC”; “Seguretat, La Soga”; “Striptease Cardiovascular, Ajo”; “The happiest/I’m petter, Anna Estarriola”; “En color? La Industrial Teatrera”; “Homes de Shakespeare, Dei Furbi”; Las Gallegas, Lolita Corina”; “Santa Sofia, el solo d’una ignorant, Societat Doctor Alonso”; “Psicofonies de l’ànima”; “Dar patadas para no desaparecer”; Jubebox, Jordi Casanovas”; i “Un got d’aigua fresca, del Grup de teatre de Roses” han obtingut xifres inferiors a 100 espectadors (la majoria, de fet, eren espectacles amb un aforament màxim de 100 persones).

Com em va passar l’any passat, el meu apunt personal de preferència repeteix en un espectacle molt poc vist, i és que “Mi madre y yo”, o “Striptease Cardiovascular” competeixen en el meu propi rànquing del “millor de l’any”.

Amb la xifra dels 21.562 espectadors, les causes de la rebaixa respecte les expectatives generades l’any 2008 van ser ja explicades en el post del mes de juny. Ressalto però seguim per sobre dels 20.000 espectadors anuals i per sobre de la mitjana dels darrers deu anys, quan se suposa que no hi havia crisi.

Però vull fer notar, en la línia de comentaris anteriors referits a l’overbooking del Jardí, que als 64 espectacles (74 funcions) programats al llarg del 2009, cal sumar-hi les cessions del teatre per a 59 activitats culturals (festivals musicals, de dansa, de cinema, etc.), 26 funcions de teatre adreçat a les escoles i instituts de la ciutat, 23 conferències o presentacions de llibres, i 42 sessions d’assaig prèvies a diversos espectacles. Un total de 224 activitats realitzades al Teatre Municipal el Jardí, a una mitjana –si compteu que juliol i agost, setmana santa, i els dilluns tanquem per fer un mínim manteniment dels espais escènics i per descans del personal– de més d’un acte per dia.

Una mitjana de més d’una funció per dia, de dimarts a diumenge. Una bogeria, que de cap manera poden seguir suportant els nostres dos tècnics. Tots som conscients que el Teatre el Jardí és un espai escènic professional que realitza sistemàticament la suplència de moltes altres mancances de la ciutat (presentacions de llibres, conferències, festivals de la gent gran, assemblees de veïns), però és inconscient seguir mantenint el ritme de pressió sobre el personal del Teatre, sense més suport que bones i buides paraules. Em resulta vergonyós, sincerament. Màxim quan sóc corresponsable polític de la precària situació. A tots ens encanta el Teatre Municipal el Jardí, i volem seguir fent-hi desenes d’activitats cada mes, però obrir el Teatre comporta també tenir-hi personal qualificat amb temps per gestionar les funcions que s’hi realitzen i fer un mínim manteniment, sense que s’hi hagin de deixar la pell.

No em vull desviar més del necessari en aquest post anual amb les xifres del teatre: el balanç d’assistència i activitats realitzades és molt elevat, i espero que sigui aquest el titular. Però l’èxit és a costa de moltes energies i molta dedicació de les persones que hi treballen intensament.

Tal com varem anunciar en la presentació de la present temporada, l’objectiu per al Jardí durant el 2010 és lògicament consolidar una xifra propera als 25.000 espectadors, tot combinant propostes populars amb creacions de risc; i al mateix temps –inevitablement– rebaixar les fites en el calendari del Teatre.

Arriba un esplèndid colofó (més ben dit, un esplèndid punt i seguit) a una sèrie d’activitats (literàries, però també documentals, escèniques, expositives, cinematogràfiques) dedicades a la Maria Àngels Anglada, amb la publicació de la seva poesia completa, a cura d’Edicions Vitel·la.

Ho perseguíem de fa temps. La família evidentment i en primer lloc, però també els lectors de l’Anglada, els seus bibliògrafs i recercaires, i moltes institucions, com la Càtedra Anglada de la UDG, la Institució de les Lletres Catalanes, la Diputació de Girona, els ajuntaments de Vic i de Figueres, etc. La poesia completa de la Maria Àngels Anglada s’ha publicat gràcies a l’imparable empeny de les filles de la nostra poeta, i la complicitat de la Gemma Garcia, responsable d’Edicions Vitel·la, que va saber, ara fa més d’un any, agafar-se aquest repte com una cosa personal, i possibilitar l’edició conjunta dels volums poètics de l’Anglada.

Amb un impecable pròleg del poeta, assagista i crític Sam Abrams, que ressegueix el camí literari de la Maria Àngels Anglada, tot remarcant les seves característiques primordials, com la cerca permanent de la bellesa i el coneixement, i la construcció d’un corpus poètic angladià basat en un cert trompe l’oeil, uns textos d’aparença fràgil i senzilla, però de composició d’iceberg, on el que es veu és només un indici del que s’amaga, profund i rotund.

Permeteu (hereves i editora) que comparteixi un aperitiu amb els lectors del Regibloc, el “Gener a Llançà”, d’una segona estrofa que és ella sola el millor reflex de l’Empordà literari.

Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d’estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d’infants, al jardí, i una branca
d’ametller. L’escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.

El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.

Aquest vespre es presenta aquesta bona nova a Barcelona, a la Biblioteca de Catalunya, amb la presència del conseller Tresserras i la directora de la BC, Dolors Lamarca. I en els propers dies, a Figuees (dijous 28 a les 20h a l’Sport), Vic, i molts altres espais que esperen celebrar la notícia de la publicació de l’obra d’una poeta que malgrat esciure sovint en prosa, avui ens presenta la seva poesia completa;-)

Tal com us vaig comentar fa poc més d’un any, el juliol de 2007 el regidor republicà Joan Antoni Bertran va sol·licitar al Ple de l’Ajuntament la realització d’un estudi o diagnosi per poder comptar amb dades reals sobre l’ús de la llengua catalana a la nostra ciutat. Amb el temps, varem sondejar diverses opcions, i el Consorci de Normalització Lingüística a Figueres ens va posar en safata la solució: l’anomenat Ofercat ens permetria comptar amb una diagnosi rigorosa i acurada, alhora que comparativa, sobre l’oferta de català a Figueres.

Al llarg de l’any 2009 la Núria Peitaví, amb el suport de diverses persones de l’Ajuntament i el CPNL han dut a terme un treball exhaustiu per avaluar els paràmetres d’aquest tipus d’estudis, però fet a mida de les necessitats de Figueres. Això és, centrant-se especialment en un sector, el del comerç i la restauració, que són claus a la nostra ciutat.

Les dades de la diagnosi (relatives, insisteixo, a l’oferta en català que hom pot trobar a Figueres, no estrictament a l’ús de la llengua a la ciutat) revelen que en un barem de 0 a 100, Figueres obté 77 punts. Aquest resultat situa la ciutat entre els que tenen un nivell alt d’oferta en llengua catalana (Olot, 80; Salt, 79; Tremp i Manresa, 78; Girona, 75; Tortosa, 74; Lleida, 73; Reus, 72, etc.) i els únics aspectes on es presencia una oferta baixa es concentren en els mitjans de comunicació (que en una llibreria de Figueres s’hi trobin el Lecturas o La Vanguardia, per exemple, fa baixar punts; igual com passa si en encendre la TV la majoria de canals no ofereixen en català en les seves emissions) i, això ens interessa especialment, determinats sectors del comerç.

Concretament, les multinacionals i grans cadenes. I residualment, però també, petits comerços regentats per immigrants d’arribada recent. En llegir les conclusions de l’estudi vaig pensar automàticament que hi ha el risc d’iniciar una croada precisament contra aquests últims, els més dèbils, perquè fora estrany que els polítics locals (o nacionals) ens atrevíssim amb les grans i poderoses cadenes, que demostren ben poca sensibilitat per la nostra llengua sota l’excusa de la distribució més enllà del principat. Però jo diria que és justament aquest el sector que ens cal abordar de manera immediata: les grans cadenes (no em puc estar de celebrar la preparació de la futura Llei del cinema, tot i preferir la versió original). Siguem ferms amb Telefònica, o amb Carrefour, i emprem eines de suport (simplement avisant els fabricants de rètols comercials de la comarca que els podem ajudar a traduir gratis els cartells) per als petits comerciants xinesos o magribins que encara no senyalitzen en català, però que estan clarament disposats a complir la llei de política lingüística, si els ajudem. Fa un temps vaig compartir amb vosaltres algunes reflexions sobre la Figueres plurilingüe.

Més enllà de la diagnosi, que demostra que els resultats a Figueres són molt positius en l’oferta de llengua catalana, ressalto la tasca entusiasta i permanent de l’Oficina de Català de Figueres per la sensibilització de la població, per mitjà de les classes i del voluntariat lingüístic. I siguem conscients que la majoria dels immigrants de Figueres han adoptat la llengua catalana com l’eina que els permet relacionar-se amb les persones d’aquest nou país.

Versió digital de l’article publicat a l’Hora Nova (22/01/2010)

Contra tot pronòstic;-) pel retard considerable, fa uns dies varem fer pública la nova programació del Teatre Municipal el Jardí per la propera temporada (vídeo de TramuntanaTV), amb l’objectiu de consolidar les bones xifres d’assistència al TMJ (en uns dies us les comento, amb els esperats rànquings) i, encara més important, de seguir apostant per la combinació de propostes escèniques ben populars, i alhora garantir que el teatre contemporani té un escenari de resistència a Figueres.

Teatre, música, dansa i circ per a tots els públics.

Els infantils del diumenge a la tarda (veniu amb les vostres tribus!) s’inicien amb un espectacle de dansa per a famílies, “4 i cinc petits!”, de la Factoria Mascaró (24 gen), i contemplen el teatre d’objectes d’“Acorde” de la Cia. Sebas (7 feb), “El cap als núvols” una funció de teatre visual protagonitzada per les joguines de Playground (en Xavier Bovés és, a més, professor de l’Aula d’Arts Escèniques de Figueres), el 28 de febrer; i finalitzen amb els malabars i les titelles de “Cuerdo” del Señor Stets (25 abr). També per a tots els públics, i per al qual podeu apostar a ulls clucs és la nova creació de la companyia de circ de l’IES Monturiol, amb la direcció d’en Pep Invernó. “Guai Guai Güest” és el títol d’aquesta peça (18 abr) que farà tremolar d’emocions la platea del Jardí. Una altra proposta apta per a tots els públics: “La gitana” (21 feb), de la companyia de dansa d’Eva Mas, ens porta els balls d’Orient des d’una revisita contemporània, amb una posada en escena molt atractiva, que reuneix músics i ballarines.

La música té presència a la temporada, malgrat que són molts els amics que demanen més concerts a l’únic escenari professional –lamentablement—de la ciutat. Pep Sala va portar el seu circ musical en gira el passat 17 de gener, i el Fila Nou s’inicia amb el nou treball de Gerard Quintana (5 feb), “De terrat en terrat”, i esclata amb la Lolita (24 abr), que repassa els èxits més coneguts de la Lola i la Lolita Flores. Cadena Cien ens porta la reinvenció d’“Ella baila sola” (14 feb).

Segueixo amb els clàssics, amb “El Trencanous” (31 gen), una iniciativa de la que ja us he parlat, que compta amb la col·laboració de les escoles de música clàssica de Figueres, i per al qual, a data d’avui, la platea ha quedat pràcticament exhaurida. Un ballet d’alta qualitat amb unes figurants de luxe. L’òpera Carmen, interpretada pels Amics de l’Òpera de Sabadell (14 mar) ens permetrà recordar el Bizet més conegut, tot gaudint de l’amor més intens, més apassionat. També els Amics venen amb una altra peça molt reconeguda: “Così fan Tutte” (4 mai), l’emblemàtica òpera bufa de Mozart, que en plenes fires ens transmetrà alegria rococó i ganes de viure. La sarsuela segueix a Figueres amb la “Cançó d’amor i de guerra” (28 abr), que la Companyia Lírica de la Ciutat Comtal ens ofereix gràcies a Caixa de Terrassa, tot acostant-nos el Vallespir més revolucionari a la banda sud de l’Albera. L’amor, un altre cop, mou fronteres. Finalment, Joventuts Musicals de Figueres porta a Figueres la National Youth Wind Orchestra Luxembourg (29 mai), una seixantena de joves músics que fa gira europea amb un programa d’obres de vent d’autors europeus.

El programa va atapeït. Comencem dissabte amb La Ruïna (23 gen), de la Cia. Flyhard, creada per Jordi Casanovas, un dramaturg que en cinc anys ha consolidat un estil (i un equip) personalíssim de fer teatre. El típic caramelet per obrir la temporada.

“La vida por delante” (30 gen), dirigida per Josep Maria Pou, i protagonitzada principalment per Concha Velasco, ha arrasat a Barcelona i inicia gira. Una història tendra dels marginats i de la tendresa. Reviso els retalls de premsa: “Velasco absorbeix l’essència del seu personatge i arriba al cor” (César López Rosell. El Periódico); “Un delicado retrato de personajes marginales, conmovedor y divertido. Concha Velasco y Rubèn de Eguia bordan sus papeles” (Carme Tierz. La guía del ocio). En fí, afanyeu-vos que la Concha Velasco rebentarà el Jardí.

“Electra” (6 feb), peça de Sòfocles interpretada pel Teatre Akademia, és un clàssic traduït en prosa per Carles Riba que compta amb la presència de Mercè Managuerra, entre d’altres artistes. L’odi d’Electra i la venjança d’Orestes, a plena intensitat, al Jardí.

“Ulls de bruixa” (19 feb) és una creació de la companyia estanyenca Eironeia Produccions, dirigida per Joan Solana. Una obra de personatges en situació extrema tant pel que són –bandolers, bruixes, cortesans—com pel que fan. Ajuda a la direcció la figuerenca Laia Alsina.

Arriba una altra joia: el “Cyrano de Bergerac” (27 feb), de la companyia El Celler d’Espectacles. Dirigida per Pep Pla, i traduïda per Xavier Bru de Sala, aquesta coneguda història d’amor, de timidesa, de mentides, i de passió, farà bullir d’emocions i sospirs el Jardí.

I tot seguit, “Alícia ja no viu aquí” (5 mar), el projecte Galileu, que repassa la història de la dona al nostre país al llarg d’unes dècades de submissió als poders fàctics. Música que marca època per reivindicar una societat igualitària.

La Funcional Teatre compleix 20 anys amb un espectacle especial, concebut pel gran mestre Josep Valls. “Recepció digui’m” (març, diverses funcions) vol retre un homenatge a vint anys d’aventura escènica i complicitat ciutadana. Reserveu les vostres habitacions en aquest hotel peculiar. A l’empordanesa.

“Un marit ideal” (9 abr), espectacle de Focus basat en un compendi de les millors virtuts teatrals d’Oscar Wilde, amb un repartiment luxós: Joel Joan, Abel Kolk, Sílvia Bel. Una funció molt divertida plena de xantatges emocionals i de matrimonis aparentment perfectes. Un magnífic regal per anar en parella.

Vània produccions porta a Figueres “La casa sota la sorra” (16 abr), una obra misteriosa, de l’estil dels primers musicals de Dagoll-Dagom (recordeu el Ruddigore, la temporada passada?), on les ganes d’aventures d’un jove barceloní es troben amb el Caire més enigmàtic. Per disfrutar del teatre més divertit i musical. S’estrena al TNC el 21 de febrer.

I bomba va. Per fi el Teatre Lliure torna a Figueres. “Nixon-Frost” (unplugged, 1 mai) és una obra de Peter Morgan dirigida per Àlex Rigola que arriba després d’una exitosa temporada a Barcelona. Una gloriosa sèrie d’entrevistes postpresidencials en directe, que a Figueres compta amb una picada d’ull cinematogràfica gràcies als Diòptrics: la sessió del dijous anterior està dedicada a “Todos los hombres del presidente”.

Finalment (per ara), un homenatge molt especial a un figuerenc poc conegut, encara. “Vida de Lázaro” és l’intent de recuperar la vida i obra d’un dels ciutadans més notables, amb l’excepció potser de Dalí i Monturiol. Llàtzer Palau Tubert no compta amb tants defensors en el món historiogràfic, potser per la seva pròpia voluntat i actitud dissident. Coproducció de l’Ajuntament de Figueres, el Festival Temporada Alta, i el Teatro Jofre, de El Ferrol, una idea d’Ernesto Collado per cloure una temporada d’alta volada.

Deixo els intensos Divendres de Contraban per a un post posterior (el lema en plan picant és: “us avorreix el teatre? Veniu als divendres de contraban!”), però ja us recordo que teniu les entrades al Servicaixa, i que hi ha una política molt agressiva de descomptes (grans i joves, al 20%) i bonificacions (5×50), de la que podeu gaudir en línia o bé els dijous de 18 a 20h, a les taquilles del Jardí.

Hem fet un esforç intens per fer del Jardí un escenari d’alta qualitat per a tots els públics i les propostes d’estils variats. Baixeu-vos la programació, i permeteu-vos una escapadeta al Jardí, on les neurones us bulliran!

El PSC va segon en les enquestes (sobretot en les enquestes que paga CIU o les seves ben finançades fundacions) per a unes hipotètiques eleccions d’avui al Parlament, previstes com sabeu per a finals d’any. I coincidint amb aquestes notícies i el 55è aniversari del president Montilla, el PSC ha fet un enginyós vídeo de felicitació, basat en un recull d’imatges on es produeixen victòries per part dels “segons”, en l’últim moment.

En Pau Canaleta o l’Albert Medran faran les seves encertades reflexions sobre les accions comunicatives d’un any electoral. Però el vídeo m’ha fet somriure perquè Montilla representa, per a algunes persones, el que mai no hauria de ser el president de la Generalitat. He sentit (segur que com vosaltres) de tot: que no té carisma. Que no parla bé el català i no ha nascut a Catalunya. Que és molt callat. Paraules que de ben segur poden definir José Montilla. Però des que aquest home representa Catalunya, a banda de sentir aquestes paraules, també he pogut veure realitzats alguns fets: El desplegament del nou Estatut i la seva defensa aferrissada davant les amenaces. El millor finançament de la nostra història. La fermesa i el rigor com a model de vida i feina. Una visió oberta i diversa de la societat catalana. Un munt de polítiques públiques de progrés, gràcies evidentment a l’acció dels tres partits que governen, el PSC, ERC, i ICV.

Fa uns dies el primer secretari dels socialistes figuerencs, l’amic Pere Casellas, ha fet pública la decisió que feia setmanes es debatia a l’agrupació local del PSC. Contra el que la majoria suposava, en Pere renuncia al Parlament per centrar-se en Figueres. Renuncia per tant a anar a l’equip parlamentari de Montilla per ocupar-se, al 100%, de la nostra ciutat. El cert és que, personalment, lamento que en Pere no ens representi a la cambra catalana. Sé que la ciutat ja té dos regidors (figuerencs) que són alhora diputats (un de català i un d’espanyol), i per tant Figueres està ben representada als parlaments. Però en Pere hauria aportat al Parlament una visió progressista des de l’Empordà, rigor entusiasta i plena dedicació.

En fi, espero sincerament que la indecisió de molts catalans es disolgui, d’aquí a les eleccions. I entre el dubte de triar entre la Catalunya monocolor, la de buides paraules patriòtiques, la de molta fressa i poca endreça, i la Catalunya dels fets que més enllà dels prejudicis s’esforça per fer del nostre un país intens, immens. Entre aquestes dues opcions, sigui aquesta segona la que es representi. I en l’últim minut, com a mostra de la capacitat de superació dels catalans davant les adversitats, els qui van segons en les enquestes ens sorprenguin, tot descobrint la nuesa dels que ja es veuen invencibles (com l’armada) emperadors.

Coincidint amb aquest pas endavant que significa el final de la CCC, hem volgut fer un esforç per canviar de look, tot conservant l’esperit i la il·lusió que han convertit Figueres, durant el 2009, en una autèntica i molt inspirada capital cultural.

La nova imatge de Cultura, a Figueres, representa un canvi, clar. Representa també la vocació de continuïtat amb les bones energies generades al llarg de 2009, i un missatge contundent d’aposta per la necessitat de reiventar-se constantment, com a ciutat i com a gestors públics de la cultura.

El nou logo i les seves aplicacions és obra de Dummies Grafic, o sigui el dissenyador figuerenc Jesús Novillo.

Juntament amb el logo, que ve a ser com el canvi de pentinat, el nou look, hem mantingut el lloc web com a element principal de comunicació, sota el domini www.figuerescultura.cat, i l’hem completat amb els butlletins setmanals que trametem als nostres usuaris, i altres eines de suport, com el Facebook, etc. L’agenda trimestral passa a ser bimensual i en Carles Cereijo, l’eficaç responsable de comunicació de la CCC, segueix col·laborant, ara de manera esporàdica –però igualment ferma–, amb la promoció i la difusió de les activitats culturals a la nostra ciutat.

La imatge, sense contingut, serviria de ben poc. Però els inicis d’any estan essent tan trepidants com els últims mesos. En els últims tres dies hem inaugurat Jacoby & Aguilera al Museu de l’Empordà (prorroguem Monturiol!), la Bienal de Fotografia de la Diputació de Girona a sant Ferran (alhora que s’obria al públic una nova expo a can Falgarona, s’obria el cicle de conferències d’Atenea als antics jutjats, etc.), hem presentat la potent programació del TMJ, i ahir vaig poder assistir a l’emocionant presentació dels Annals 40 de l’Institut d’Estudis Empordanesos, a La Cate, amb el nou disseny de Teresa Sinyol. D’aquí a poquetes hores, a les 12h, al Museu del Joguet de Catalunya, Figueres se suma a la celebració catalana de l’Any Amades. A on millor que al terrat de l’MJC, amb la lectura del manifest a càrrec de Teresa Seseras, del Grup de Teatre de Roses, i envoltats de globus de can Monfort?;-)

Figueres seguirà un any més sense pista d’skate. Una oportunitat perduda, que al costat dels nostres problemes quotidians (milers de voreres per repintar, centenars de detalls per inventariar, desenes de plaques de carrer per revisar) és aparentment menor, però que simbolitza perfectament la manca de visió política (compartida per mi, com a corresponsable de l’aprovació dels pressupostos) d’un ajuntament que segueix mirant massa sovint el melic i la immediatesa dels qui més burxen l’orella i massa poc l’horitzó del futur necessari i de l’ambició d’una ciutat que aspira a ser creativa. La reivindicada pista d’skate, que seguirà un any més al calaix de les hipòcrites promeses polítiques, és molt més que una estructura de formigó per on els joves poden patinar. És una icona d’un model de ciutat basat en l’impuls a l’ús diversificat de l’espai públic que ha estat llargament reivindicat per urbanistes i sociòlegs, en la teoria i en la pràctica. En el cicle de debat Àgora, que va tenir lloc a Figueres l’any passat, una de les assistents recordava una afirmació del professor i geògraf Ash Amin: si l’espai públic s’organitza adequadament, s’ofereix la possibilitat de comunicació social perquè els permet desviar la mirada de la rutina diària i, en conseqüència, augmentar la nostra disposició envers els altres, envers els diferents.

Dues geògrafes neerlandeses, Lia Karsten i Eva Pel, varen realitzar un estudi sobre l’ús de les pistes d’skate a la ciutat d’Amsterdam. Entre les nombroses conclusions de la diagnosi, el fet que la major part dels usuaris eren nois joves (les noies, en augment) que podien experimentar amb aquesta disciplina de la cultura urbana contemporània noves formes de masculinitat. També, lògicament, la necessitat d’aquests joves de negociar els usos de la resta d’usuaris dels carrers i places que anaven colonitzant. Em permeto recordar als lectors que per contrast amb aquestes noves fórmules de masculinitat, les formes clàssiques incorporen baralles territorials a parcs i jardins, de les quals hem tingut episodis recents a Figueres. Facilitem equipaments esportius i culturals als nostres joves, i tindran espais per relacionar-se, per reconèixer-se, per créixer junts en una comunitat que no els pot seguir girant l’esquena. Per seguir amb l’exemple holandès, i a una hora en vol directe des de Girona, l’atractiva ciutat de Rotterdam té en l’eix central d’una de les seves avingudes l’Skatepark de Weestblaak, un dels premis europeus de l’espai públic que atorguen biennalment diverses institucions comunitàries. La raó del guardó, l’any 2002, reflecteix que l’objecte de la intervenció pretenia revitalitzar un espai residual i contaminat (la mitgera d’una avinguda) i subratllar el caràcter públic i col·lectiu de l’espai públic, l’ús comú de places i carrers. Amb el temps, el parc d’skate al cor de la ciutat de Rotterdam ha esdevingut molt popular entre joves i famílies, i malgrat les resistències inicials (“els joves molesten, que vagin a jugar a la Play a casa”) l’acceptació és extraordinària entre els habitants del barri i els treballadors de la zona.

El festival Figueres Urbana és un magnífic referent de les iniciatives per a joves de Figueres. Els seus organitzadors, els Brefig, han mostrat als figuerencs el camí a seguir amb les necessitats culturals i lúdiques dels nostres joves. Però apartant la pista d’skate de les nostres prioritats no els escoltem, seguim guiant-nos per una visió conservadora de la nostra societat: molta aparença però poca aposta estratègica de ciutat. Canviem l’aplaudiment immediat pel reconeixement a llarg termini. I malgrat la distància demogràfica amb les dues ciutats neerlandeses (Mataró, Sitges, Premià de Dalt, entre moltes altres urbs catalanes han incorporat aquestes iniciatives als seus espais públics), que la ciutat de Figueres renunciï un any més a crear una pista d’skate és un molt mal símptoma. Necessitem mantenir voreres i posar flors a la ciutat, és evident. Però aquestes mesures dirigides a satisfer la població més envellida no poden anar en detriment d’una aposta urbanística estratègica per als nostres joves i també per les famílies amb infants. Marginar avui una pista d’skate a Figueres és apostar per un futur sense complicitat amb molts joves que també són figuerencs. Una pista d’skate, en paraules del geògraf Amin, és terreny per la política participativa, per la reivindicació popular, per l’observació i la deliberació públiques, és l’oportunitat per a les comunitats amb poca representació o emergents, és l’espai de l’espontaneïtat i la interacció entre la ciutadania. És just el que necessita Figueres.

Versió digital de l’article publicat a l’Hora Nova (12/01/2010)

Fins al 15 de gener teniu l’oportunitat de gaudir d’una exposició singular a la Galeria d’Art Dolors Ventós, un espai de resistència a la ciutat de Figueres, on s’aposta amb valentia per les arts visuals contemporànies, i que compta amb la generosa complicitat d’una bona colla d’artistes empordanesos.

La Dolors Ventós ha volgut sumar-se als actes finals de la CCC amb una mostra expositiva col·lectiva (molt col·lectiva: quinze artistes presenten creacions a petició de la galerista figuerenca) que reflexiona sobre Monturiol i l’Ictineu, a partir d’una mirada generosa que té, al meu entendre, un denominador comú evident: les emocions i la força, tal vegada les que va reflectit amb els seus enginys el nostre il·lustre inventor i que segueix, dins de l’aposta per l’art contemporani, la Dolors Ventós.

Ma. Clara Albarenque, Jordi Bronsoms, Andrés Buhlmann, Joan Comella, Miquel Duran, Pilar Farrés, Federico, Terea Giménez, Luis Izquierdo-Mosso, Jesús Pelegrí, Jofre Sebastian, Adrià Siurana, Núria Surribas, Paloma Vidal, i Joan Vilajoana. Un equip de luxe que ens comunica les emocions dels oceans, i que convida, clar que sí, a incloure l’art contemporani en les nostres cartes als reis.

Imperdible. Atureu-vos sense por a la Calçada dels Monjos 26 de Figueres.