I Minimal 21 per rebre l’agost. Fantàstics fa un parell de dissabtes als Sóns del món, a la Ciutadella de Roses.

Tanco la paradeta uns dies per vacances. Fins molt aviat.

Un xic de youtube per animar als que no poden fer vacances!

Un contacte escriu al twitter que pensa dedicar l’estiu a llegir-se els regals de Sant Jordi. No és el meu cas, gràcies a una rutina setmanal de molts quilòmetres en tren de mitja distància, però efectivament l’estiu és per a moltes persones el moment de l’any dedicat per excel·lència a la lectura. Per a molts, els llibres o les recomanacions bibliogràfiques s’acumulen al prestatge dels pendents des de Sant Jordi i de vegades des de Nadal, i és durant les vacances d’estiu, els que en tenen, quan es poden abordar les lectures amb la placidesa emocional necessària.

Si no teniu lectures pròpies pendents jo us convido a passar-vos per la Biblioteca Fages de Climent a papallonejar per les novetats o la col·lecció local. O bé a entrar a alguna de les nostres llibreries i deixar-vos aconsellar per les cobertes i les sinopsis. Les portes són obertes a tots els comerços de proximitat, inclosos els dissabtes: can Mallart, can Masdevall, Text o L’Auca, Esquitx davant del Muntaner, Josemi a tocar el Pallach, el Poll i la Puça a Sant Josep. Són només exemples. O l’Abacus, si preferiu aquesta cooperativa supralocal. En la meva faceta bibliotecària, van les meves set recomanacions estivals.

“Rere els murs”, obra de la Núria Esponellà publicada a Columna, us pot subministrar un viatge en el temps i una lectura entusiasta, documentada i intrigant, i reviure en la pell dels nostres avantpassats l’eterna lluita entre la por i la llibertat dels homes. Fresca i solvent, com l’autora, la novel·la sembla escrita per ser llegida d’una tirada, a l’ombra d’un fruiter i tocats per la marinada.

Més proper en el temps de narració i recomanat especialment si fa un temps que volteu per Figueres és “Els jugadors de whist”, una obra mestra de Vicenç Pagès Jordà publicada per Empúries que ens mostra una ciutat que no sempre ha sabut evolucionar amb dignitat. La Figueres més urbana viscuda per un grup d’insatisfets crònics que superen els quaranta, i miren de sobreviure tot convivint amb una colla de postadolescents tecnofílics. Perfecte per als que no sortiran del seu pis amb wi-fi i aire condicionat abans de les vuit de la tarda.

Un altre viatge de vibrant intensitat i una obra imprescindible per comprendre el caràcter empordanès és el de “Lídia de Cadaqués”, que retratà Cristina Masanés a Quaderns Crema. El millor que he llegit en molt temps. Un bitllet sense retorn al deliri, passant per la felicitat i la tristesa. La història d’un personatge real dissident, com són les muses més ben plantades. La necessitat d’apostar en la tria vital, radicalment, bé per la sang bé per la mel. Un caramel que és a punt d’esgotar-se. Per als qui senten el rumor de les onades al capvespre.

I ja que parlem de mels, Salwa Al Neimi és una autora siriana que viu fa anys a París. Al Jazeera diu que és la més atrevida de les novel·listes àrabs, i Edicions 62, qui publica el seu llibre “El gust de la mel”, en diu una Xahrazad contemporània. Erotisme de primera divisió en temps d’enrenou ciutadà contra burques i mocadors. Un llibre per a tots els que votaran el figuerenc Anàs Chliyah per a “català de l’any”.

Els diversos catalans universals que conformen el parc temàtic conceptual empordanès apareixen a “Viatge per la Costa Brava”, publicat per Brau a un autèntic especialista en narrativa viatgera: Xavier Moret. Un recorregut turístic i vivencial de Blanes a Portbou, que presenta de manera enginyosa els quatre pilars del nostre èxit com a poble emprenedor: paisatge, memòria, glamur, i turisme. Per als que esperen l’arribada dels autocars francesos rere el taulell.

Especialment suggerent és un llibre amb tocs surrealistes del creador Albert Espinosa. “Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo”, editat en català per La Rosa dels Vents, uneix a alta velocitat la possibilitat d’arribar a llegir els secrets profunds dels altres, les emocions a l’esòfag, els cordons umbilicals i les drogues del futur, les que canviaran les hores de son per hores despertes. Lectura vertiginosa, per als que ja pensen en les mirades de complicitat durant el proper Acústica.

Finalment, Edicions Vitel·la ha publicat en els últims mesos diverses obres imperdibles, incloent-hi la poesia completa de Maria Àngels Anglada, però per arribar als nous públics jo em decanto avui per “L’extraordinària història d’en Fum, el gat que un dia va volar”, de Maria Mercè Roca. Una història de coratge, d’amor i d’esperança en terres empordaneses, per a nenes i nens que desitgen incloure en la seva sopa de lletres diària una bonica història i les atractives il·lustracions d’Anna Viñas. Recomanat per als que volen compartir lectures amb els petits de la casa, més enllà del popular Geronimo Stilton.

Teniu les recomanacions lectores. En podeu fer cas, o dedicar-vos a les vostres aficions. Cultiveu la dissidència dels vostres clubs. Vivaqueu a Santa Helena de Rodes. Enamoreu-vos tot sopant amb els sons del món a la Ciutadella. Inaugureu imponents campanars civils. Assistiu als tallers de les boges per la cultura. Exhauriu l’àlbum de propostes empordaneses de Francesc Cruanyes. Entreneu-vos per pujar el Turmalet o la ruta d’en Sami. Celebreu aniversaris al Soul Cafè. Enroleu-vos a la Musaranya. Bombardegeu sant Ferran amb confetti de colors. Poseu-vos al dia de les telesèries. Manifesteu-vos a favor i en contra. Recolliu les tomates més madures de l’hort. Visiteu les obres del TAV amb nocturnitat. Actualitzeu el facebook des d’un xiringuito. Gaudiu de les piscines àtiques o de les aigües municipals. Feu safari als Aiguamolls. Desgasteu les avarques sobrevolant llambordes. Dipositeu una flor a una tomba estimada. I si l’estiu és per a vosaltres el millor temps per a la lectura, compartiu les vostres lletres amb la resta a l’ombra de les figueres.

Bones vacances!

[Versió digital de l'article publicat a l'Hora Nova, 27/07/2010]

La ciutat de Figueres és una de les onze ciutats fundadores, amb el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, de la xarxa de Ciutats Amigues del Circ, operativa des de l’any 2008. En la foto, en l’acte de reconeixement a Figueres per part del conseller Tresserras.

Us he parlat anteriorment del Pla integral del circ, i de l’aposta cultural de la nostra ciutat en matèria de circ, per programar continuadament activitats i espectacles de circ de qualitat, en igualtat de condicions que la resta d’arts escèniques. Una bona prova és que fa ja quatre temporades la programació del Teatre Municipal el Jardí (¿us heu fixat que als tòtems de la Rambla tenen la informació del TMJ caducada des de finals de maig?) es diu de “Teatre, Música, Dansa i Circ”, i incorpora espectacles d’aquesta disciplina poètica. Una altra és que poc a poc s’ha anat consolidant el Festival del Còmic. I una altra és que l’any passat es va celebrar la jornada de Circ i Ciutat, una iniciativa absolutament emocionant de la mà de la companyia de l’IES Narcís Monturiol. Una passada.

Quan Figueres va entrar a la xarxa de ciutats amigues es va comprometre, per escrit, a promocionar el sector professional del circ a la nostra ciutat. A canvi, durant 2008 i 2009 el govern de la Generalitat ha realitzat aportacions econòmiques a l’Ajuntament per valor de 16.000 euros (el 100% del màxim possible).

Però el govern conservador de Santi Vila (CIU) ha decidit que el circ professional no està fet per a la ciutat de Figueres. En el fons, crec que l’aposta educativa del Monturiol (el circ com a element inclusiu de totes i tots els estudiants; la cooperació versus la competitivitat; l’esforç físic compartit i la poètica del risc versus l’aïllament i l’indivualisme) molesta a les polítiques culturals i educatives liberals. La contraposició és fàcil: recentment s’ha becat (amb viatges a València i Londres) a deu (10) estudiants de la ciutat. És evident que aquestes noies i nois s’ho mereixen: però no és millor apostar per premiar comunitats educatives senceres, amb un guany directe per a tota la ciutadania? Becar l’individualisme en comptes de premiar la cooperació. Polítiques públiques conservadores en comptes d’apostar pel progrés en la cultura i l’educació. Alguns diran que no hi ha diferència entre dreta i esquerra, però aquí teniu una petita prova ben palpable d’aquesta realitat. Penseu-hi quan dipositeu el vostre vot en eleccions properes.

El RIP, la nova irresponsabilitat en política cultural: fa unes setmanes vaig preguntar al govern municipal una sèrie de qüestions relacionades amb el programa de Ciutats Amigues del Circ. Per fi han arribat les respostes, i no em puc estar de copiar-vos, literals, els millors fragments:

A les qüestions relatives a quin import s’ha sol·licitat subvenció i quin import s’ha aconseguit, tenint en compte que en el període 2008 i 2009 s’havia aconseguit el 100%, es respon que “L’Ajuntament de Figueres no ha demanat la subvenció abans esmentada”.

A la relativa a si s’ha atorgat un ajut a l’IES Monturiol per impulsar les seves activitats en matèria de circ: “s’ha arribat a un acord de col·laboració econòmic encara per determinar i un ajut per difondre i potenciar l’institut a altres ciutats europees”.

O sigui, es potenciarà l’institut a “altres ciutats europees” però no es fa la jornada de ciutat i circ a Figueres. Evidentment es deixa perdre la subvenció de la Generalitat en matèria de circ i se surt del circuit de Ciutats Amigues del Circ.

Faria riure si no fos que fa plorar. Deu ser una de les respostes més ambigües i estúpides que hagi fet mai l’Ajuntament de Figueres. Amb el màxim respecte als clowns professionals, més que regidors semblen pallassos.

Article 349. La Generalitat de Catalunya acaba de publicar un magnífic estudi de F. Xavier Ruiz Collantes, titulat “Ciutadania i discursos de la desafecció política a Catalunya”. Molt bo, i us el podeu descarregar. Lluny dels discursos buits que reforcen justament aquest sentiment de llunyania, el professor Ruiz Collantes apunta causes (promeses, incompliments i ambigüitats, mentides, secrets i simulacres) i comportaments dels ciutadans desafectes.

També desgrana desigs i aspiracions ciutadanes en l’àmbit polític, i una classificació de la tipologia de polítics segons els ciutadans desafectes. Hi ha els líders entregats, els egòlatres despòtics, els experts tecnòcrates i una figura curiosa que m’ha fet pensar en… Però millor us ho explico després del més tèrbol que corre pels mitjans de comunicació en els últims dies:

En tercera posició, El Punt informa (la primícia l’havia llançat el digital AraGirona) del sou de Santi Vila. 100.523 euros l’any, o sigui 8.374 euros al mes, incloent-hi dietes de diputat (català) de 30.000 euros per desplaçament Figueres-Barcelona, que sol realitzar amb el cotxe oficial amb xofer de l’Ajuntament. Vila havia dit en nombroses entrevistes (inclosa una en mateix El Punt) que cobrava 1.500 euros al mes. No el devíem entendre bé.

En segona posició, o sigui novament finalista, El Punt informa del sou de Francesc Canet. 107.108 euros l’any, o sigui 8.926 euros al mes. El diputat (espanyol) i vicealcalde (fins que no es demostri el contrari) ho justifica dient que cobraria el mateix essent profe al Muntaner. El dia que els professors i mestres públics cobrin aquesta pasta, en net o en brut, serem Finlàndia, nois!

I en primer lloc, RAC1 informa que el funest cas Palau arriba a Figueres de la mà de Santi Vila, atès que en la comissió parlamentària d’investigació s’ha informat que la Fundació Trias Fargas, amb calerons del Palau, va pagar actes polítics del nostre alcalde. Espero que aquesta notícia no s’acabi confirmant, però a veure si a Barcelona varen construir tot un Palau, i a Figueres només ens ha arribat pels incondicionals castells inflables de CIU!

Completa l’ontologia en Ruiz Collantes amb que els ciutadans desafectes creuen que la classe política està constituïda fonamentalment pels “Professionals del càrrec”, que segons la definició són “polítics que prenen la política com una carrera professional i una manera d’obtenir una vida amb privilegis. Simulen atendre les demandes les ciutadans, però realment només atenen els seus propis interessos”.

Per sort, a Figueres no en tenim d’aquests. Els veuríem venir d’una hora lluny.

[Post homenatge;-) a Albert Espinosa, no us perdeu els seus articles els diumenges a El Periódico]

Sabeu pels antecedents d’aquest post quina ha estat i és la posició del PSC de Figueres en relació al museu militar: valorem el museu militar com una bona oportunitat de promocionar el castell de Sant Ferran i d’obrir-lo a la ciutadania, però vinculem el nostre suport a que la ciutat participi en el disseny museogràfic de l’espai i la direcció de l’equipament cultural.

En aquesta línia, en el ple del mes de maig varem presentar una moció sol·licitant la creació d’una comissió per la supervisió del disseny i concepció del projecte museogràfic, i per l’elecció de la persona que tindrà la responsabilitat de la direcció del futur museu. Varem proposar noms d’experts per la formació de la comissió, però el govern conservador de Santi Vila va rebutjar-la, basant-se (cito textualment) en que “crear una comissió no ajudaria a resoldre el problema sinó que el facilitaria, demanem un vot de confiança”.

Varem donar al govern aquest vot de confiança. Han passat uns mesos, i ja tenim els resultats de les intenses gestions de Santi Vila (CIU), Francesc Canet (ERC) i Richard Elelman (ICV): “Un militar dirigirà el museu del castell de Sant Ferran, que dependrà de Defensa” (Hora Nova, 13/07/2010). De tanta confiança, ingenuïtat.

En paral·lel, us diré que des del mes d’abril hem sol·licitat en quatre ocasions, quatre, i per escrit, que se’ns informi de les previsions del govern municipal per la creació d’aquesta comissió, així com altres informacions relatives a la relació de la ciutat amb el futur museu. Com a grup de l’oposició, fem la nostra tasca de control polític. Sabeu la resposta de Santi Vila? Quatre mesos de silenci. Us imagineu quin nivell d’eficàcia té el govern municipal quan és incapaç de respondre a una sèrie de preguntes ben senzilles que afecten notablement el nostre futur? Més que la ineficàcia, frega la incompetència.

Per sort el general Heras, entrevistat al darrer informatiu dels Amics del Castell de Sant Ferran, sembla assenyat. Ja avisa que el museu va per llarg, i això si la crisi ho permet. Res en contra de la trajectòria professional del militar proposat per a la direcció del futur museu, però estem convençuts que s’escriuen avui, amb el beneplàcit, complicitat, i ingenuïtat de Vila i Canet, els preliminars d’una iniciativa que acabarà en fracàs contundent, perquè no existeix un projecte consensuat per la societat civil que tingui en compte els llenguatges museogràfics contemporanis, ni una vinculació amb la societat que haurà d’acollir aquest nou experiment amb gasosa, a Sant Ferran.

Fa uns dies us deia que al govern conservador de Santi Vila no li interessa la Biblioteca Fages de Climent. A aquest alcalde convergent li fa mandra tot allò que tingui a veure amb les polítiques culturals del segle XXI. “La cultura, per mantenir l’ordre establert i per als que s’ho poden permetre”. Per exemple, algú us ha confirmat la posada en marxa dels lectors d’ebooks que varen anunciar per al 30 de maig?

La Biblioteca Fages de Climent és líder fins ara a les comarques de Girona en matèria de préstecs, i una de les que rep més usuaris, 680 ciutadans al dia. M’accepteu una petita juguesca? Jo aposto a que a final d’any haurà baixat aquesta xifra, fruït de la incompetència dels actuals responsables polítics.

Però Figueres, rai. El govern municipal ha decidit que la biblioteca pot tancar els dissabtes, tal com passava fa uns anys, i com jo vaig fer rectificar mentre vaig ser responsable de Cultura. Jo crec que el servei als ciutadans, primer. Crec que els professionals que treballen a la Fages de Climent han demostrat sobradament que responen plenament a qualsevol estímul positiu, i que posen per davant dels seus propis interessos el servei a la ciutadania. Això és inqüestionable. Però què creu l’alcalde Vila al respecte? Impossible saber-ho, sembla que no té necessitat d’anar a la biblioteca pública per a res. Quan les polítiques liberals arriben a les biblioteques, qui no corre vola.

En aquestes dates, més de setanta municipis catalans ofereixen serveis de bibliopiscina o biblioplatja, i trenta municipis inventen activitats com la biblioplaça (a la imatge, una escena a Granollers). Sabeu quin municipi no és a cap dels llistats? Premi. La capital de l’Alt Empordà.

Passeu-vos un d’aquests dissabtes o diumenges a retornar els vostres documents en préstec. Veureu la bústia de retorns a vessar, amb llibres dins i fora, exposant que aquest patrimoni públic es deteriori o es perdi. Els diaris subscrits, que paguem entre tots, estan lliurament consultables a l’exterior, perquè els repartidors no els poden encabir dins l’atapeïda bústia.

Encara recordo quan ERC va preguntar-me, fa just dos anys, que perquè no ampliàvem l’horari de la Biblioteca i fèiem aules d’estudi. Aquesta va ser la meva resposta. Però ara deu fer molta mandra obrir més hores, i per això han decidit minvar servei públic en comptes d’augmentar-lo. No és que oferim un servei de bibliopiscina, o de biblioplaça. És que tanquem la biblioteca els dissabtes, perquè a l’estiu ja se sap: la cultura fa molta mandra!

Com sabeu, l’any passat varem iniciar una aventura cultural destinada a superar els estius casposos de Figueres. Es deia Xefla i amb un ambiciós programa reinventava el vell Gresca a la Fresca, ampliant-lo i revisant-lo, per aconseguir que a mig termini els figuerencs i els nostres visitants tinguessin una oferta variada i potent per viure els vespres estivals a la nostra ciutat.

Certament, fruit d’intenses i variades gestions varem comptar amb uns col·laboradors de luxe: la gent de Promo Arts Music, els cantautors empordanesos, el personal del Festival de Peralada, del Festival Tramuntana, del Cineclub Diòptria, de La Cate, del Foment de la Sardana, del Cafè del Barri Vell. En total, varem programar una cinquantena de propostes de música, cinema i dansa, amb Feliu Ventura, Guillamino, Cris Juanico, l’orquestra Fireluche, Möondo, l’actuació memorable de Nubla, l’Orquestra Plateria, Carlos Segarra, Di-versiones, i un caramelet de luxe: la retransmissió en directe de l’String Sextet, de l’Angel Corella Ballet al Festival de Peralada.

Deia ara fa un any, en la presentació del Xefla, que “en les futures edicions i en aquesta línia ja encetada, ha d’acabar de fer un parell de xup-xups, per estar a l’alçada de les ments inquietes i ambicioses de la majoria dels figuerencs”. Però amigues i amics, el govern del conservador Santi Vila ha considerat enguany que les ments dels figuerencs necessiten estar més clapades que mai: consulteu la deplorable programació del zoombi Gresca a la Fresca.

Una nova irresponsabilitat del govern municipal que ens situa en un estadi de capitalitat cultural comarcal similar al que devia tenir un poble de 1000 habitants l’any 1970, amb tots els respectes. Benvinguts a la Figueres Balneari, gràcies a Santi Vila. Qui vulgui una micona de vidilla, que se’n vagi a Vilabertran (Carlos Núñez + Joanjo Bosk diumenge!), Roses (Delafé dissabte 17!!!! Albert Pla el 24!), o Vilafant (David Salleras el 2, Marc Parrot el 16!), on us acolliran amb els braços oberts, les ments despertes, i les sabatilles d’estar per casa al calaix dels vells souvenirs. Quina vergonya!

Sabem que estem en una situació de profunda crisi econòmica. En la pràctica es tradueix en un atur que afecta moltes famílies, i en la conseqüent impossibilitat d’accedir a crèdit financer per obrir nous negocis, pagar l’habitatge habitual, iniciar processos de formació o, simplement, consumir productes de segona o tercera necessitat. A diferència del que passava amb les crisis dels inicis del segle XX i evidentment les anteriors, i salvant les moltes excepcions que coneixem per la intensa feina dels serveis socials municipals o per les crides de Cáritas i altres entitats protectores, la majoria de famílies figuerenques no passaran gana ni emmalaltiran durant aquesta crisi econòmica, però sí passaran per dificultats que generen frustració, sensació de vulnerabilitat, desesperació. Davant la crisi i al nivell municipal no hi ha receptes fàcils, i molt menys ràpides, però vull compartir tres escenaris postcrisi, tres visions futures de la nostra societat amb l’aplicació local dels preceptes macroeconòmics que afecten Europa i Espanya. Són els ingredients figuerencs per superar la crisi.

Figueres balneari. Els nostres joves marxen a altres llocs a guanyar-se la vida dignament, a prosperar professionalment, a formar les seves famílies on puguin créixer com a individus i grups socials. A la vella Figueres els esperem els avis i els servents. Tenim places tranquil·les, carrers tranquils, cafeteries tranquil·les, animat ball cada cap de setmana, i passejos quan refresca. Tenim una ciutat de jubilats i prejubilats que vivim molt tranquils amb les nostres pensions o les nostres rendes, i la ciutat ens ofereix tot el que necessitem: perruqueries, massatgistes, classes de fotografia digital i de macramè, recitals poètics, metges i infermeres a dojo, terapeutes diversos, escultures neoclàssiques a tots els carrers, testos amb flors, escombriaires i molts, molts, policies. A la Figueres balneari s’hi viu molt bé, siguis pensionista o geriatra. Els joves, quan ens visiten per Nadal, ja ens ho diuen: Figueres va superar la crisi!

Figueres parc temàtic. Gràcies a la nostra posició estratègica Figueres hem superat la crisi. Figueres té molt clar el que vol: que vinguin de visita a gastar els seus diners aquí. Que visitin el Museu Dalí i que es quedin a passar algunes hores gaudint dels seus comerços i la seva gastronomia. Els que no treballem al museu ho fem en els establiments hostalers i comercials que l’envolten. Complementàriament, hem creat a la ciutat una sèrie d’itineraris promoculturals que combinen el millor de l’essència daliniana, toscaniana i provençana. Tenim el surrealisme dels genis empordanesos, uns comerços captivadors, la romàntica decrepitud de la mediterrània, i la millor gastronomia del món. A la Figueres parc temàtic s’hi viu molt bé, siguis turista o cambrer. Els joves, quan ens visiten per Nadal, ja ens ho diuen: Figueres va superar la crisi!

Figueres trempada. Les nostres fortaleses no ens adormen. Una situació geoestratègica envejada, un clima plàcid en un entorn admirable, i un dels museus més actractius del món ens fan més ambiciosos, no més mandrosos. Passem la grip de la crisi de manera honorable, salvant els llocs de treball que la ciutat ofereix avui: ajudants de, aprenents de, auxiliars de. Però no deixem d’iniciar ara canvis radicals per al llarg termini: canviem brutalment els horaris comercials i de les empreses; qualifiquem la percepció social de la innovació; perdem la por a la iniciativa per fracassada que resulti; imposem a tots els nostres escolars l’aprenentatge de la llengua anglesa; formem els nostres educadors en les tecnologies en xarxa i convertim les nostres escoles en espais digitals; només gastem diners públics innovant cultura, educació, i promoció de la ciutat; ens aliem amb Montpeller, Saragossa i Alacant; mirem endavant amb valentia per terrible que sembli la travessia, ho fem amb serenor però amb entusiasme i amb confiança. A la Figueres trempada hi ha voreres que tenen bonys, no tothom aparca bé i no sempre hi ha silenci, perquè es viu en moviment i per això hi ha espai vital i oportunitats professionals per a tots. No queden lleganyes dels poders públics ni socials. Els joves i les seves famílies viuen aquí tot l’any, i ni recorden que va existir una crisi.

Versió digital de l’article publicat a l’Hora Nova (02/07/2010)

Fa uns dies es va presentar a Figueres el Pla Local d’Habitatge, un document que analitza la situació de l’habitatge a Figueres, i que defineix estratègies i accions per fomentar un habitatge digne i assequible per a tots els ciutadans.

La consultora D’Aleph ha fet la feina de relatar i redactar el Pla, que compta amb finançament municipal i també de la Diputació de Girona. Tenim una memòria completíssima del Pla, però trobo a faltar un resum digerible per als que no tenen energies o capacitat d’analitzar les 467 pàgines del document.

Què ens diu la diagnosi, en la seva síntesi?
- A Figueres hi ha 17.531 habitatges, i la previsió per a l’any 2015 és de 20.000 vivendes.
- El 85% de les vivendes estan ubicades en edificis plurifamiliars: la gent viu en pisos.
- La mitjana de superfície dels pisos està en 92 m2, l’antiguitat mitjana dels pisos és de 42 anys.
- L’estat de conservació dels habitatges és correcte, amb desigualtats greus segons les zones de la ciutat (Turó Baix, Centre històric i Marca de l‘Ham, els més millorables).
- De mitjana, quan el que hi viu és d’origen estranger, les condicions empitjoren.
- El 73% de la gent viu en un habitatge de propietat, el 23% de lloguer.
- Hi ha uns 400 pisos buits, la majoria no compleixen les condicions legals d’habitabilitat.
- Hi ha uns 500 pisos acabats de construir que estan a la venda.
- Els preus de venda són elevats (el 66% dels que volen comprar un pis no tenen prou diners).

Algunes de les dades s’agafen amb pinces perquè parteixen de l’últim cens, de 2001, i en nou anys ja sabeu com ha canviat la ciutat. Altres, són fruit del treball de camp que encara s’està produint (pisos buits l’any 2001: 4.000; pisos buits l’any 2010: 400. Increïble, no?). Sigui com sigui, el treball és complet i apunta diverses estratègies per complir amb l’objectiu, possiblement utòpic, que tothom tingui una vivenda digna a un preu assequible:

Per exemple, construint noves vivendes.

Per exemple, fomentant el lloguer per sobre de la compra. S’estima que el 63% dels nous sol·licitants de vivendes prefereixen aquesta opció (possiblement per la impossibilitat d’accedir a una hipoteca raonable per a un preu global raonable).

Per exemple, mobilitzant habitatge buit i estoc d’obra nova.

Per exemple, millorant el parc d’habitatges, que en molts casos tenen problemes d’accessibilitat (el 60% no tenen ascensor) o d’habitabilitat (manca de calefacció, d’aigua calenta, de bany).

La diagnosi del Pla queda coixa, al meu humil entendre, quan centra les estratègies a bastament en la construcció de noves vivendes, i deixa de banda –perquè l’experiència ens indica que és més difícil?—l’aposta pel lloguer o la mobilització dels pisos buits, que són justament els més inhabitables (el 76%) i els més cèntrics (nucli antic). Què en farem del centre, si no contribuïm activament a la reforma o eliminació de les vivendes buides i a l’impuls del lloguer?

No cal tenir massa dades ni xifres per passejar pel rovell i detectar, a cada alçada de la mirada, que les persianes baixades són generalitzades, que la buidor dels pisos és clamorosa. Però contràriament amb el què es persegueix en el Pla d’Intervenció Integral del Centre Històric, impulsat amb finançament del Govern de la Generalitat i la Llei de Barris del president Montilla, la filosofia política del Pla d’Habitatge sembla perseguir els objectius dels anys noranta: amb la lectura del Pla, es té la sensació que l’aposta passa –segueix passant—per la necessitat de construir nous pisos, i no per la reforma o eliminació de les antigues vivendes del centre, el que hauria estat la prioritat de qualsevol pla ambiciós, a mig i llarg termini.

Però no havíem de canviar el model productiu?